Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

S'està cremant una paperera!

En educació: primer els pares, després els professors i en tercer lloc els alumnes

Gerardo Meneses

Whatsapp
S'està cremant una paperera!

S'està cremant una paperera!

Un amic –Quic– em fa arribar un llibre: ¡Está ardiendo una papelera! Diario de una directora de Instituto. Es tracta d’un llibre escrit per la professora i directora Pilar Montero; crònica del dia a dia en un dels Instituts més complicats del sud de Madrid.

És un relat directe, amb sentit de l’humor que fa un retrat fidel de la vida en un Institut amb les seves alegries i amargures, sense eufemismes, buenismos ni receptes apocalíptiques. Històries de professors –de mestres– que van desgranant milers d’anècdotes al llarg d’un curs escolar. La descripció i els paral·lelismes amb Skinner –el director del col·legi dels fills de la família Simpson– i l’inspector Chalmers resulten molt il·lustratius.

Per una vegada explicaré en primera persona que ara tot just fa trenta anys que vaig començar la meva tasca docent que s’ha desenvolupat durant un bon grapat d’anys en una aula de 1r de primària, darrerament a la Universitat i l’última etapa com a director. Moltes vegades al llarg de la lectura del llibre de Pilar m’he vist reflectit: la confecció dels horaris a l’inici de curs, el tsunami de queixes, les denúncies amb tots tipus d’arguments o un despatx que moltes ocasions sembla la cabina dels germans Marx. Les classes i el temari del màster de formació del professorat de secundària i de batxillerat a la URV es veuran enriquides amb aquest llibre a la seva bibliografia.

Pilar Montero ens proposa un sistema educatiu format per persones –la família i la societat–, lleis i instal·lacions. Les instal·lacions i els recursos estan sotmesos a les fluctuacions i situacions econòmiques habitualment fora del nostre cercle d’influència. Amb les lleis poc tenim a fer: set legislacions educatives en trenta-cinc anys. La societat, a més, delega massa en col·legis i instituts: cuina, educació afectiva, higiene personal, educació viària, nutrició, tabaquisme, saber estar, educació per a la salut, etc. Una institució pensada per a oferir instrucció sobre diferents camps del saber s’ha convertit en un gran calaix de sastre.

Tot plegat pot sepultar la clau: el paper de la família, dels pares (pare i mare, tots dos) com a protagonistes i actors principals de l’educació dels fills.

El lema del circ ‘més difícil encara’ es fa realitat cada inici de curs per als docents. No hi ha ningú que no recordi amb estimació algun dels seus professors. Els professors tenen reptes, il·lusió per continuar aprenent i millorant i s’impliquen emocionalment en allò que fan. No és la càrrega de treball el més complex de gestionar sinó la quantitat de fronts oberts de forma imprevista que fan impossible fer allò planificat.

Professors –com descriu Pilar– «col·legues», exigents –amb control i a vegades lideratge sobre el grup–, puntuals, negatius –dels qui avaluen tot menys la seva feina i actuacions–, estrictes, tous, egoistes –veient la realitat només des de la perspectiva del seu horari i les seves classes–, nostàlgics –enyorant temps passats–, professors formiga –treballant tot i més sense que es noti–, preocupats per les adjudicacions o per les vacants.

Tots ells es creuaran qualsevol dia amb algun conegut que primer envegi les seves vacances malgrat que després s’apiadi d’ells i no es vulgui posar al seu lloc. Finalment tot recau i tot se sosté gràcies a la seva implicació i professionalitat. «Conclusió: els tutors, juntament amb l’equip directiu, són els primers que arriben al centre i els darrers en marxar quan comença i quan acaba el curs». És tant el treball i la responsabilitat que molts professors no volen ser tutor, explica Pilar. Malgrat això molts compleixen excel·lentment aquesta funció. L’atenció personal de cada alumne, Cada alumne és diferent i necessita aquesta atenció personal: la tutoria, la preocupació per ajudar cada infant perquè doni el millor de si mateix, ajudar-lo a arribar tan lluny com sigui possible.

La cultura d’una escola no s’improvisa. No es pot comprar ni dissenyar en un laboratori; en educació el primer són les persones: entusiasme, alegria, optimisme, il·lusió... esperit de servei, professionalitat, vocació per un treball que et torna molt més del que tu li dones... són intangibles que no es poden avaluar quantitativament però totalment visibles i observables en la visita a un col·legi: observant l’entrada al matí o la sortida a la tarda o en els ulls dels infants o en la manera de comunicar de l’equip directiu o docent. És conseqüència del treball ocult de molts docents i del compromís també discret de moltes famílies, no calen quadres d’honor ni fotografies o olis dels pares promotors o dels directors.

Temas

  • TRIBUNA

Lea También