Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Setmana Santa entre la litúrgia i el lleure. Virgili i Espriu tarragonins

Cançons de Pasqua. Virgili fa sonar una caramella al principi de l’‘Eneida’, poema simfònic que el primer verb que conjuga és ‘cantar’. El poeta probablement va escriure aquell text mentre August era a Tarraco

Antoni Batista

Whatsapp
Setmana Santa entre la litúrgia i el lleure. Virgili i Espriu tarragonins

Setmana Santa entre la litúrgia i el lleure. Virgili i Espriu tarragonins

La Setmana Santa té un origen eminentment religiós. Intensament religiós en tant que, en set dies, evoca la institució de l’Eucaristia, la tragèdia de la mort de Crist al terrible patíbul de la creu i la transcendència que més tones de fe necessita per ser creguda: la resurrecció. Tantes expressions populars i artístiques ha concitat, però, que ha depassat els llindars de la litúrgia i, com el Nadal, permet el conreu d’un cristianisme de tradicions, consuetudinari, no necessàriament vinculat a la pràctica. Els jueus tenen ben definida aquesta bitonalitat entre practicants i tradicionals, fins i tot l’han estipulada etiquetant-la.
El culte de la Setmana Santa és riquíssim, la càrrega emotiva permet meditacions i silencis, les introspeccions de consciència amb voluntat, si escau, de reconciliacions a voltes usades com a eufemisme de perdó, la invitació a l’exercici d’intentar atansar-se a una transcendència que admet la interconfessionalitat. No debades, l’art ha recreat els misteris de dolor des del millor llenguatge per traduir l’intangible. La literatura, la plàstica i la música ofereixen un enorme aparador per triar. Posem exemples ben catalans: la poètica Setmana Santa de Salvador Espriu, publicada per primer cop en l’opuscle de la Confraria de Sant Magí Màrtir, el 1963, inspirada en la processó del Divendres Sant de Tarragona. I seguim amb el Crist de Sant Joan de la Creu de Dalí, les escultures de Subirachs a la façana de la Passió de la Sagrada Família, el motet «O Crux» de Ferran Sors... 

L’art ha recreat els misteris de dolor des del millor llenguatge per traduir l’intangible

La música de la Setmana Santa mereix una distinció especial, en aquest sentit com la de Nadal. Comencem amb els preciosos cants gregorians, amb un monument que fa honor al monument de la reserva de l’Eucaristia del dijous al divendres: el Pange lingua/Tantum ergo, escrit per Tomàs d’Aquino, una de les peces religioses més antigues. Del gregorià a les no menys monumentals passions de Johann Sebastian Bach. És més coneguda la Passió segons sant Mateu, perquè a més a més s’acostuma de programar a les sales de concerts en aquestes dates, però la Passió segons sant Joan té com a mínim la mateixa qualitat i –aquí entro amb el gust personal– al meu entendre un nivell més elevat de profunditat semàntica, d’acord a la precisió del text de l’evangelista més proper a Jesús i més ajustat en la crònica, com s’encarrega d’anotar com a cloenda, en la més pura deontologia periodística: «Aquest és el deixeble que dona testimoni de tot això. Ell ho ha escrit, i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit» (Jn. 21, 24-25). Al costat de les grans obres del catàleg clàssic, tenim també una riquíssima música tradicional i popular, acompanyant els rituals i les processons, amb un valor molt especial el Sant Enterrament de Tarragona.

Les processons són un dels incentius de la Setmana Santa, no només per als creients practicants o tradicionals, sinó també com a manifestacions del costumari popular que admet la visió des de fora de qui hi veu un espectacle i un atractiu turístic. Aquest any farà bo i l’ocupació hotelera s’enfilarà per sobre del 80 per cent de la seva capacitat. Faran calaix, vaja.

Andalusia s’endú aquí tots els protagonismes. Viure amb recolliment una processó a Córdoba o Sevilla, a Granada o Cádiz –són les que conec– és fer un camí veritablement iniciàtic. Els passos andalusos són obres mestres de les expressions de dolor, i la saeta fa encara més profund el lament atàvic del cante jondo. Quedi també la capella de Montserrat de Sevilla, al carrer axiològicament anomenat Cristo del Calvario. És la seu de la germandat fundada al segle XVI per comerciants catalans, que venera el bon lladre, una advocació no gaire reeixida i que evidentment no té res a veure amb el malnom que últimament ens han adjudicat males fes de campanyes electorals.

Les caramelles ja són Pasqua, i això acaba aquí. No sense deixar constància que, tot i que se situen originàriament a la Catalunya Vella –s’ho apunten tot–, aquí segurament ja les coneixien perquè el gran poeta Virgili fa sonar una caramella al principi de l’Eneida, poema simfònic que el primer verb que conjuga, la tercera paraula del primer vers, és ‘cantar’. Virgili va escriure aquell meravellós text probablement mentre August era a Tarraco. Ves a saber si ell també va venir i d’aquí tants cognoms Virgili, i si la seva caramella s’inspirava en una canya dels Munts, al costat de casa.

*Antoni Batista és periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También