Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Setze dies d’alarma: Primer recompte de víctimes

Gràcies. Quan això passi, farem saber al personal sanitari el nostre agraïment infinit, però, sobretot, els haurem de fer costat en les seves reivindicacions

Josep Carles Rius

Whatsapp
Josep Carles Rius

Josep Carles Rius

Avui, diumenge, 29 de març del 2020, complim setze dies d’estat d’alarma. De dol sense comiat per a més de 5.000 famílies que han perdut éssers estimats. De patiment per a més de 70.000 persones infectades pel coronavirus. De lluita a vida o mort contra la pandèmia per al personal sanitari. Dies d’un coratge immens que es guanya l’emocionat aplaudiment de la població. Temps de risc, d’incertesa i tensió per a tots els treballadors dels serveis essencials. Setze dies de confinament estricte per a la resta; d’una prova de resistència individual i col·lectiva sense precedents per a la immensa majoria dels ciutadans.

Escriure aquestes línies impressiona. Mai podíem pensar que un paràgraf com aquest estigués basat en la realitat i no en la ficció. Però és real. Molt real. Els símils bèl·lics estan fora de lloc. Ho saben els besavis, els més amenaçats ara pel Covid-19 i que van viure la guerra i la postguerra en la seva infantesa. Res a veure. Però sí que podem parlar de víctimes. Les primeres, les que hi han perdut la vida. Amb la tragèdia afegida de no haver pogut donar l’últim adéu a la família, que, a la vegada, s’ha vist privada del primer pas del procés de dol. Aquest esquinçament serà una de les seqüeles més doloroses per als qui han patit la pèrdua.

La mort té la tragèdia afegida de no poder donar l’últim adéu, el primer pas del procés de dol

El personal sanitari. Herois i també víctimes de la falta de mitjans per poder-se protegir. I de la manca de recursos després d’aquelles retallades de fa deu anys mai revertides. Ara és hora d’emergència i d’aplaudiments cada dia a les 8 del vespre. Recordem aquella frase de Winston Churchill quan, referint-se als pilots de la RAF, va dir «mai tanta gent li ha degut tant a tan pocs». Ara podem dir el mateix del personal sanitari que està lluitant, amb condicions molt difícils, per salvar-nos.

Quan això passi, els farem saber el nostre agraïment infinit, però, sobretot, els haurem de fer costat en les seves reivindicacions. La sanitat pública mai més hauria de patir retallades. Junt amb l’educació són els dos grans pilars de la justícia social, dels drets bàsics.

Són els qui donen sentit a la vida en comunitat, al que entenem per nació, pàtria o Estat. Sense un sistema sanitari que defensi el dret universal a la salut o una educació que garanteixi la igualtat d’oportunitats, tot queda en paraules buides. En retòrica interessada.

L’educació també afronta un repte majúscul. Ara, intentant mantenir la formació a distància. Després, quan un dia tornin els alumnes a classe, lluitant per recuperar l’equitat trencada pel confinament. Perquè les situacions viscudes hauran estat molt dispars. No és el mateix l’experiència de superar el confinament amb un espai vital suficient, amb famílies estructurades, amb recursos per estar connectats i seguir formant-se, sense cap privació. Que les vivències d’aquells que han estat confinats en condicions molt adverses, emocionals i físiques, i als quals l’escola aportava part d’allò que no tenien en el seu entorn familiar.

Víctimes de primer ordre són també aquelles dones que es veuen ara tancades amb el seu maltractador. Un risc afegit que necessita la màxima atenció. I víctimes són aquells que han vist, d’un dia per l’altre, com es quedaven sense cap ingrés perquè el seu treball era precari, o perquè no tenien papers. I que no saben com pagaran el lloguer i les factures a final de mes. Coneixem les grans xifres del desastre econòmic. Però no podem quantificar la por, la incertesa, de milions de persones.

L’emergència sanitària i la crisi econòmica deixarà moltes víctimes, però també l’esperança de noves formes de solidaritat. De menys individualisme i més consciència comunitària. Potser aquella refundació del capitalisme que va anunciar el 2008 un president francès tan conservador com Nicolas Sarkozy arribarà ara de la mà d’una emergència sanitària. És de tal magnitud el repte i el dolor generat, que cada vegada resulta més patètic aquells que, a Catalunya i a Espanya, segueixen aferrats al discurs de l’odi. En el fons, ells també són damnificats, encara que no ho sàpiguen. El món ha canviat i s’han quedat fora.

Mai pensàvem que escriuríem un article com aquest. Amb un recompte tan gran de víctimes. Amb tanta fragilitat. Però aferrem-nos a l’esperança. Quan en sortim, tindrem l’oportunitat de ser millors.
 

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i ha estat vinculat a mitjans com ‘Mestral’, ‘El Pati’, ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’, TVE, ‘Público’ o Eldiario.es. És doctor en Ciències de la Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en Reconstrucción’.

Temas

Comentarios

Lea También