Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

S'ha acabat la història

Els populismes són els peatges que cal pagar per recuperar els valors nobles i l'equitat

J.Moya - Angeler

Whatsapp

Francis Fukuyama va assenyalar que el món, després de la caiguda del comunisme, iniciava un procés de «pensament únic» en què les ideologies ja no eren necessàries. El seu llibre La fi de la història reflecteix molt bé com l’Economia ha suplantat a la política i la Ciència és la gran aposta per arribar a un futur esperançador. Materialisme pur. Mortes les religions –excepte en els països pobres i en especial els musulmans- i mortes les ideologies, hem caigut en el pou sense fons del «campi qui pugui» per dir-ho d’alguna manera breu i contundent.

Els canvis ben recents d’aquest any que avui rematem són prou eloqüents: El Regne Unit se separa de la Unió Europea i perd el seu primer ministre, Trump es converteix en el primer president-amenaça dels Estats Units, Itàlia enterra a Renzi, Sarkozy no aconsegueix liderar la dreta francesa, Espanya ha necessitat deu mesos per tenir un govern que pot semblar el mateix de sempre, però que viu d’aliances. Tailàndia –una gran potència asiàtica- perd el seu rei i pren la corona un fill díscol, Cuba perd a Castro i un munt de països han canviat de govern. Només aguanta –dels significatius- el nou tsar rus Vladimir Putin.

El món, sense massa soroll, ha canviat. I en molts casos, de forma radical. Un canvi promogut des de les bases populars, des de la indignació no ja de les classes treballadores, sinó també de les classes mitjanes, les que sostenien el sistema capitalista. L’abús de poder, en general, ha generat aquesta onada imparable d’indignació. Les aliances política-economia han demostrat la poca afecció cap a les grans majories. La situació mundial (una crisi econòmica protagonitzada per bancs i pagada per la gent del carrer) ha fet esclatar a la gent que ha vist com havia de pagar els plats trencats.

És cert que, una vegada més, els mitjans de comunicació social (premsa, ràdio, televisió i mitjans en línia) han tornat a jugar un paper decisiu, informant acuradament del desgavell viscut a molts països. Malgrat que la majoria d’aquests mitjans pertanyen a grups econòmics i de pressió, els periodistes han trencat motllos i han fet imparable l’onada de fidelitat a la realitat. Els periodistes som gent senzilla, que personalment vivim discretament, però tenim molt clar el poder que tenim i, amb molta cura, el fem servir al servei de qui ens escolta. Informar, formar i reflexionar, aquestes són les tres tasques essencials dels informadors. Sortir-se d’aquest trípode és malbaratar una funció social important, decisiva a vegades.

Aquest abocament a grans canvis ha generat en molta gent una sensació de buit, de mirar cap al fons d’un pou negre inescrutable. Tota crisi, tot canvi, genera habitualment la por cap a allò que és desconegut. Però també és cert que tota crisi ha de constituir una oportunitat de futur. I encara que sempre repeteixo la frase d’Alejo Carpentier que diu que «tot futur és fabulós», en aquest cas és com a mínim prometedor.

En efecte, anem cap a un món més just, o cada vegada més el que la fa la paga. Els grans poders econòmics lluiten i lluitaran per mantenir el seu estatus de dominació, però cada vegada perden i perdran més capacitat d’influència. Així, no només és posant en dubte l’honorabilitat d’una infanta espanyola, o surten llistes d’esportistes evasors de divises, sinó que grans corporacions (Inditex, per exemple, i amb ell la segona persona més rica del món) són denunciats per pràctiques poc honrades. Les corrupcions sempre han existit, però es bellugaven amagades, amb habilitat i pactes de silenci. Ara, surten als papers i els jutges –els grans protagonistes de l’actualitat– s’atreveixen ja amb tothom o gairebé.

Sí, la història, aquella història que hem viscut fins fa quatre dies, s’enfonsa en un passat que ja no tornarà mai més. Ara, la ciutadania de molts països no accepta més abusos, mentre pateix els que potser són els darrers (com ara pagar la crisi bancària amb l’esforç dels assalariats).

Sempre intento ser crític respecte al món que ens envolta, però no puc deixar de ser ara positiu davant el futur. Una nova història s’obre davant nosaltres. Costarà i potser serà massa lenta en la seva recerca de la justícia social, però resulta inevitable. La llàstima és que el primer pas és el triomf dels populismes en molts països. Però potser aquest és el peatge, el punt mort de transició, per a recuperar els valors nobles i l’equitat que desitgem amb ànsia perquè el món actual ens resulta insuportable, i la societat que ens envolta la veiem excessivament frívola, inconsistent i fins i tot perduda i sense rumb.

Temas

  • TRIBUNA

Lea También