‘Sí, sóc jo i estic bé’

‘Sí, sóc jo i estic bé», potser ha estat la frase que més he repetit des de diumenge, 1 d’octubre, repetint-la sovint amb un somriure forçat als llavis, amb un punt de vergonya, una mica de cansament i amb molt agraïment.

I sí, sóc jo a qui el dia del nostre referèndum van obrir el front amb un cop de porra a Tarragona, després que els cossos repressius de la democràcia, vestits de Policia Nacional, armats amb armadures, cuirasses, porres i armes de foc, assaltessin l’IES Tarragona per endur-se una cosa tan perillosa com una urna amb vots. I sí, són meves les imatges, que potser heu vist, que han sortit per televisió i la premsa, que han provocat missatges de suport de tot arreu.

Els dies posteriors a l’agressió he rebut centenars de missatges de suport i moltíssima gent s’ha apropat a mi a les manifestacions, i pel carrer, molts només amb una mirada, altres amb la indignació i la ràbia als ulls, i molts m’han donat les gràcies. I, sincerament no sé per què, no les mereixo en absolut, l’única diferència entre el que em va passar a mi i el que van patir molts altres són les imatges, perquè algú va fer una foto o un vídeo.

Als que hem de donar les gràcies, les gràcies de veritat i de tot cor, els veritables herois de l’1 d’octubre són les persones que van anar a votar sabent el perill que comportava, perquè van continuar omplint els col·legis tot i saber com actuava el Gobierno de l’Estat espanyol i els seus matons. Els veritables herois són els voluntaris que, mans en l’aire, s’afrontaren als monstres de la repressió, el veritable heroi és el meu amic Àlex, que va plantar cara als policies per evitar que rematessin la feina. 

Els veritables herois som tots i cadascun de nosaltres que diumenge vam plantar cara, des del primer votant fins a l’últim bomber, als periodistes imparcials, als sanitaris valents, a la gent del carrer, perquè diumenge potser ens van robar els vots, però ens van deixar un sentiment de lluita que mai podran vèncer, la lluita pacífica d’un poble que sap que ha guanyat.

Jo continuaré, el temps que duri, donant les gràcies, rebent petons d’àvies amb llàgrimes als ulls, i emocionant-me quan algú simplement em reconegui i em miri als ulls, però no ho faré en nom propi. Permeteu-me que quan respongui «estic bé» ho digui en nom de tots, que quan digui «ens queda feina a fer» sigui perquè tots en som conscients.

Espero que a tots se’ns curin les ferides, les físiques i les emocionals, que tanquin totes, però que ens deixin les cicatrius ben a la vista, per recordar-nos que l’1 d’octubre del 2017 vam ser tossudament democràtics i vam plantar cara.

Salut, somriures i endavant amb la República!

@AlbarranNadal