Sobre Tabàrnia i les fronteres mentals

Catalunya no és una unitat de destí en l’universal. Per tant, si algú creu que aquesta empescada de Tabàrnia és una rucada va molt equivocat. Els països, els estats, les regions, les províncies, els municipis són com les danses, que es fan i es desfan. La Catalunya on vivim ara no té res a veure amb la Tarraconense d’August, ni amb la Marca Hispànica de Carlemany, ni amb la que va quedar després de Martí l’Humà i el Compromís de Casp. Deu fer més de vint anys que el periodista Vicent Partal va fer un reportatge de «política ficció» on preveia una Catalunya independent, però sense l’actual província de Tarragona que seguia integrada a Espanya. Als humans ens encanta jugar al monopoly de les fronteres. O és que no acabem de crear el Moianès i volem el Lluçanès i el Gran Penedès? O és que no fa ni quatre dies que va recuperar la independència la Canonja? O és que no reclamava un veí l’altre dia en una carta al Diari la sobirania de Bonavista? A les Espanyes també van ben servits. Sense parlar de Rio Muni, Fernando Poo i les últimes colònies, no es va separar Albacete de Múrcia? I Logronyo de Castella la Vella? I Madrid de Castella la Nova? Ens encanta dibuixar límits als mapes i a les ments. Parafrasejant Einstein, és més fàcil desintegrar un àtom que una frontera. I així ens va.