El Tiempo
Estado Carreteras
Whatsapp
Encuesta
Directorio Empresas
La mort és certa, l’hora incerta. Una veritat inapel·lable recordada tot sovint per les nostres autoritats sempre amatents que vetllen per la seguretat ciutadana a cada instant.
Afirmen que el desenllaç d’un accident de trànsit, aquella hora incerta del refrany, depèn en gran mesura de la velocitat a la qual circula un vehicle a motor determinat.
En cas d’un atropellament a la ciutat a 30 km/h, el resultat per al vianant implicat no serà pas igual que si el vehicle va a 50 km/h. Aquest fet simple que el més ruc pot capir, es fa més colpidor quan ens asseguren que a 30 km/h, el risc de traspassar a l’altre món per al vianant és fins a cinc vegades menor.
Les administracions estan convençudes que reduir la velocitat màxima a les vies urbanes és la millor estratègia per a minvar l’accidentalitat. La qual cosa, a priori, sembla el més assenyat.
Al Cap i Casal, on la velocitat elevada, vagis amb la màquina que vagis (fins i tot anant a peu), és el pa nostre de cada dia, la mesura no ha acabat d’agradar.
Malgrat tot, en vies com la Diagonal, la Meridiana o el carrer Aragó es manté la velocitat màxima de 50 km/h, com si en aquests carrers no hi pogués haver despistats que creuin amb el semàfor en vermell.
Hom ho considera una veritable coerció vers la llibertat individual de cada persona, com el mateix debat que ha sorgit en el darrer any i mig arran de l’estat d’alarma, el cobrefoc i totes les restriccions derivades de la pandèmia.
Al capdavall és un debat que dura segles. Quan l’estat o les administracions competents, altrament conegudes com a forces vives, interfereixen amb unes lleis que prohibeixen o restringeixen les llibertats individuals per al (presumpte) bé comú, malgrat cert descontentament general i el xerricar de dents dels liberals més purs, resulta que la gran part de la població, fins al moment, sembla acceptar aquestes limitacions com un fet associat a l’eufemísticament anomenada «llibertat positiva».
Stuart Mill, Hegel, Herder, Spinoza, Immanuel Kant, Giambatista Vico, Moses Hess, Thomas Carlyle, el carragoset de Marx i fins i tot el ximplet de Rousseau, per citar-ne un grapat, són uns quants filòsofs que el lector, amb un mínim d’interès, hi podrà pouar per determinar exactament què és la llibertat.
Ja advertim que només hi trobarà definicions aproximades. I que el concepte de llibertat és molt més diàfan si hom recorre als savis més antics quan la diferenciaven de «llicència», és a dir, una mena de permís o aprovació per fer alguna cosa que tothom sap que potser no és èticament correcte.
En realitat, la llibertat és quelcom més profund que una limitació de velocitat o un horari determinat per sortir al carrer. I no em refereixo tampoc a la manca de llibertat que pot tenir un pres polític o una persona condemnada injustament.
La llibertat, si no es basa en la responsabilitat fins a un cert punt estricta d’una persona amb dos dits de seny, és pràcticament inexistent. Se la pot anomenar de moltes maneres, però no té res a veure amb la llibertat.
El dramaturg llibert Publi Terenci Àfer, més de cent anys abans de la nostra era comú, en la seva obra El turmentador de si mateix fa dir a un personatge: «Una llibertat excessiva ens fa a tots pitjors».
Si això és cert (i tots sabem que molt sovint ho és), caldria trobar un equilibri entre aquesta llicència excessiva i la tirania que destrueix tot bri de llibertat.
Sóc incapaç de recomanar la lectura a les noves generacions de La por a la llibertat d’Erich Fromm, ni de valorar si encara són vàlides les seves propostes.
Considero que, d’aquest llibre, només caldria dir que es pot resumir en una frase de l’historiador Gai Sal·lusti, quan fa dos mil anys va deixar escrit: «Poc som els que desitgem la llibertat, la majoria vol tenir amos justos.» Encara que no agradi, preguntem-nos si al capdavall no és el que de debò desitgem.
Dit això, anirem a 30 km/h, encara que sapiguem que malalties, suïcidis i fins i tot complicacions de l’embaràs, superen els índexs d’atropellaments amb escreix.
Fill de Vilallonga del Camp, amb cognoms provinents de Castellvell i de l’Aleixar. Tinc al meu càrrec les ximpleries (de tant en tant encertades) que diu el senyor Marcel·lí del Versió RAC1. Escric, faig poemes i espero arribar a final de mes amb un mínim de dignitat, cosa que gairebé mai no aconsegueixo.
