Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Sospitosos atacs acústics a l’Havana i a Tarragona

Els atacs amb armament biològic en forma d’orins i potos sempre s’endarrereixen uns dies

Magí Aloguín i Pallach

Whatsapp

Diodor de Sicília, historiador del segle I aC ens narra el cas de Falari, tirà d’Akagras (Agrigent), obsequiat per l’escultor atenenc Perilos amb una vaca de bronze amb un ventre practicable. Perilos afirmava que si es posava un condemnat dins la figura i sota s’encenia foc, gràcies a uns enginyosos tubs els crits del pobre condemnat semblarien els brams de la vaca. A Falari li va agradar la idea i la va provar amb el mateix Perilos: funciona. 

La llegenda de la vaca ardent és una possible transposició d’un vell objecte ritual fenici, destinat a immolar víctimes humanes amb tan refinat procediment que ja se sap que en algunes coses l’orient ens avançava en segles. Resulta indiscutible que usar l’enginy i la tecnologia per a causar sofriment a altres persones ha estat un vell costum humà, detectable en èpoques i cultures diverses, sense excepció.

Un cas especial a banda, però connectat, és el de les armes, camp en què la fertilitat creativa de les persones ha permès millores incomptables. De fet, els esforços i els recursos esmerçats en l’eficàcia guerrera tant en atac com en defensa, ha estat un dels principals, si no el principal motor de desenvolupament de les societats. Ens agradi o no, llegeixin Ian Morris.

El llistat de savis lliurats al perfeccionament d’armes és antic i molt llarg. Arquimedes va construir una mena de grues articulades capaces de causar seriosos danys a les fràgils naus de l’època que gosaven entrar al port de Siracusa sense autorització. També va confeccionar una sèrie de miralls còncaus que permetien calar foc a un vaixell a uns cinquanta metres. El truc només funciona bé si no hi ha núvols i és al migdia, però expliquin això als pobres romans que van haver de saltar a l’aigua per fugir del socarrim.

Leonardo da Vinci és un altre famós amb experiència en la cosa. El problema és que els materials disponibles a l’època no estaven a l’altura de la seva imaginació i el seu tanc s’hagués clavat a terra als pocs metres de començar a avançar, el seu helicòpter no podia remuntar el vol (amb material lleuger actual sí, no era un problema de disseny) i la seva metralladora era bastant poc funcional.

Situats al segle XX, determinats departaments tècnics militars varen concebre artefactes i sistemes d’una extravagància quasi ridícula. Uns americans van plantejar-se criar rats-penats incendiaris (una petita càrrega de fòsfor penjada a la pota del pobre bitxo), que llençats a milers podien encendre barris sencers de les ciutats nipones, bastits amb paper, canyes i fusta. Al final, això de rostir el teixit urbà nipó també es va fer, però pel sistema més convencional dels bombardejos aeris, per a consol dels animalistes. Però els japonesos, magistrals en l’art de les rareses, també van desenvolupar armes anticonvencionals diverses. Ells van construir milers de globus incendiaris que lliurats al Japó duien una petita càrrega incendiària que, mercès als vents de l’oest de l’ata troposfera (que els americans ignoraven), podien volar fins a Amèrica. L’objectiu era carbonitzar els boscos dels estats de la costa oest americana. Varen provocar centenars de focs forestals, que els serveis secrets americans es van cuidar molt d’informar mai què els ocasionava, però només cinc morts: una mestra i quatre alumnes d’excursió que van manipular l’estrany artefacte que trobaren entre les mates.

La Guerra Freda va ser això, freda (per fortuna). I també un conflicte en què un nou model de soldat va prendre el relleu a la tropa més convencional: l’espia. Els gadgets al servei dels agents secrets més diversos, des de 007 fins al zapatófono, van fer furor en els mitjans d’entreteniment occidentals. Allò que de vegades no es recorda però és que molts d’aquests artefactes o molt semblants i qui sap si molt pitjors, estan encara en els magatzems de les velles potències antagòniques, o ben guardats almenys els seus plànols.

D’aquesta manera, fa pocs dies, s’ha sabut que el personal de l’ambaixada dels EUA a l’Havana (i algun membre de la del Canadà), està patint atacs greus de sorderes sobtades. Se suposa que podrien estar relacionats amb alguna arma secreta soviètica, vagi a saber si semblant a les armes sòniques de l’Afer Tornasol, que en mans del contraespionatge de la segona monarquia comunista més antiga del món, deixa fregits els funcionaris capitalistes.

El so, com a arma i/o instrument de tortura també té una llarga tradició, ben comprovats com estan els estralls neurològics i psicològics que produeix el seu excés (o la seva absència). Vegeu la taula lateral interior dreta del Jardí de les Delícies del Bosco: L’infern. Dominat per amenaçadors instruments musicals de mida colossal que manipulats pels diables turmenten eternament les ànimes dels rèprobes.

Ja ha començat a Tarragona l’ofensiva anual de guerra sònica. Intencionadament tolerada per misterioses urpes de lobbys empresarials associats amb xarxes clientelars, interessos polítics, desídies ciutadanes, covardies, complicitats inconfessables i ineficàcia administrativa en grau divers, les persones residents a centenars de metres dels indrets on es celebrin les «revetlles» o els «concerts» patiran el bombardeig diari de centenars de decibels flagrantment contradictoris amb qualsevol normativa de salut i riscos d’un país civilitzat, que mentre infringeixen amb malícia impune la normativa d’horaris, s’estendran durant moltes, moltes nits fins a acabar setembre. Tarragonins sense possibilitats de fugir: esteu atrapats dins una vaca de Falari acústica durant un mes i mig. Acústica de moment almenys. Els atacs amb armament biològic en forma d’orins i potos sempre s’endarrereixen uns dies. L’autoritat no apareix, ni se l’espera. Seguirem informant.

Temas

Comentarios

Lea También