Suite Anglesa. Entre l’autonomia suspesa de l’Ulster i el referèndum d’Escòcia

Les sis Suites angleses són una de les meravelles de l’obra per a teclat de Johann Sebastian Bach. La musicografia discuteix si l’adjectivació toponímica és adient, però el seu sentit de la mesura i el polsim d’humor de les danses, les empadronen a Anglaterra en concordança ad sensum. 

El sentit d’Estat anglès ha donat per molta teoria i pràctica, i un dels indiscutibles arquetips de l’estadista modern és Sir Winston Churchill. Li va tocar guanyar una guerra prenent decisions protegint-se amb un casc dels bombardeigs de Londres. I enllestir, a voltes a contracor i amb un elevat preu humà, la llarga descolonització del United Kingdom i la refundació de la Commonwealth. Van quedar dos territoris que maldaven pel dret d’autodeterminació, tot i que s’assemblaven poc a la idea estandarditzada de la «colònia», associada a llunyania extramurs de la zona geocultural de la metròpoli: l’Ulster i Escòcia. Els seus successors a Downing Street van acabar de resoldre aquestes equacions nacionals tan delicades. Van ser sobretot conservadors, tories, del seu mateix partit. Res d’estrany: a aquella II Guerra Mundial que va traçar els plànols del mapa polític d’Europa, la dreta anglesa consolidava una tradició democràtica en la lluita heroica contra el nazisme. La qüestió irlandesa i la qüestió escocesa tenien una diferència essencial, i és d’acord amb aquesta diferència que Londres va aplicar dues polítiques oposades pel vèrtex. El discontinu qualitatiu era el terrorisme, no pas que uns i altres tinguessin aspiracions nacionals i les volguessin implementar.

La política antiterrorista contra l’IRA no va mirar prim. La política antiterrorista actua amb desmesura i per detenir aparells criminals ha atacat els braços civils i fins i tot hi ha hagut restriccions de drets ciutadans. En aquest espai se situen les múltiples supressions de l’autonomia de l’Ulster.

La dècada del 2000 n’hi va haver quatre, i el març passat els hi va anar d’un pam, però per fortuna el sentit d’Estat en suite anglesa va prevaldre. En absència dels carismes indiscutibles de Ian Paisley i Martin McGuinness, les dues forces majoritàries a l’Ulster, republicans i unionistes, eren incapaces de reeditar govern, i amb la llei a la mà els podien intervenir des de Londres. La necessitat d’estabilitat en ple Brexit va frenar la involució.

Les supressions d’autonomia eren tècniques, molt acotades en les funcions i molt puntuals en el temps. Relativament traumàtiques en una comunitat com la de l’Ulster, acostumada de viure en estat de setge i ocupació militar de la quotidianitat urbana, amb torres de vigilància a places de pobles i checkpoints entre tanques de filferro i paracaigudistes patrullant amb armes llargues.
Però la política va créixer en tota la seva grandesa, la de la visió d’Estat. Els Acords de Saint Andrews, 11-13 d’octubre de 2006, van restaurar definitivament l’autonomia del nord d’Irlanda. Saint Andrews és el bressol de la història escocesa, perquè allotja les relíquies de sant Andreu, el patró nacional. Escòcia, en absència de violència, no només no va ser objecte de supressió de la seva autonomia, sinó que el 18 de setembre de 2014 va poder celebrar en perfecta normalitat democràtica un referèndum d’autodeterminació, que també amb tota normalitat democràtica van saber perdre els independentistes que l’havien propugnat. 

Les similituds en política no són trasplantables però són útils. Catalunya s’assembla molt més a Escòcia que a l’Ulster, pel pacifisme dels seus moviments secessionistes i per la situació geogràfica en un territori compartit. Però també mostra similituds amb Irlanda. Joan P. Fàbregas, que va ser conseller de la Generalitat Republicana, ho explica molt bé al seu llibre Irlanda i Catalunya, publicat l’any estatutari de 1932 amb el subtítol «paral·lelisme politicoeconòmic.
Recomano la Suite anglesa 3 en el sensacional registre pianístic en CD de Maria Joao Pires.