‘Summertime’, memòria d’un músic. El dia que va néixer Manuel Cuyàs i va morir Francesc Burrull

El 28 d’agost de 1952 va néixer Manuel Cuyàs, i el dia 28 d’agost d’enguany ha mort Francesc Burrull. Cuyàs va engrandir el periodisme català, i Burrull, la nostra música. Cuyàs va morir l’any passat i en el compte de twitter l’ultima piulada és la meva versió pianística de La mare de Déu, que li agradava especialment, i que li vaig dedicar poc abans d’entrar al quiròfan.

Els 86 anys del mestre Burrull van donar per moltíssima i variada activitat, tan variada com d’altíssim nivell creatiu. Va descobrir el seu talent el mestre Pere Vallribera, director insígnia del Conservatori del Liceu, i allà va estudiar i quan ja en sabia molt, va dirigir-hi l’Aula de Jazz. Els seus inicis van lligats al jazz i la música llatina a tempo de cabaret dels anys cinquanta, que li van donar per posar a prova la seva versatilitat, el seu swing, les harmonies i compassos que no figuraven als compendis clàssics, i també per conèixer Ava Gardner. Es va tractar de tu a tu als escenaris amb Tete Montoliu, Paquito D’Rivera, Bill Coleman i Sidney Bechet –poca broma!– i va fer memorables versions, algunes per fortuna enregistrades, dels seus admirats George Gershwin i Duke Ellington. Entre la seva obra no s’hi anota l’himne del Barça, encara que és gairebé mig seu, i per raons de drets d’autor van passar per alt les lectures ad libitum de Manuel de Falla.

És pel seu protagonisme amb els cantautors catalans on s’ha fet més conegut i ha sumat merescuts reconeixements, culminats amb la Creu de Sant Jordi del 2017. Al palmarès del mestre Burrull hi ha els primers Serrat de Cançó de matinada i Paraules d’amor, com el meravellós Serrat canta Machado... Aquella Saeta! I el Serrat revisitat amb Laura Simó! Hi ha la impressionat ‘jutgessa’ Guillermina Motta, tota La Trinca i les seves excursions enginyoses per tants gèneres populars al natural o en paròdia, hi ha L’estaca entre molt Llach, i aquella concelebració pianística que va concitar Joan Isaac.

Voldria destacar, tanmateix, una col·laboració molt important amb Raimon. El 2006, Raimon va compartir amb Francesc Burrull el seu ambiciós –i tan original com d’habitud– projecte de fer ‘quatre recitals diferents’ al Teatre Nacional de Catalunya: les cançons amb lletra i música pròpies, Ausiàs March i els poetes del segle d’Or, Salvador Espriu i finalment un concert antològic. No era gens fàcil encarar musicalment tanta varietat, i amb arranjaments i orquestracions excepcionals precedents, de Ros Marbà i Josep Pons a Manuel Camp i Michel Portal, però, és clar, el mestre Burrull, sempre respectuós i amb excedents de tècnica que li sobreïxen per tot arreu, se’n va sortir. Una excel·lent mostra del millor Raimon en format de música de cambra.

Estic content d’haver suggerit a Raimon aquell tàndem amb en Burrull: amics meus tots dos, sabia com es respectaven i es dolien de no haver treballat massa plegats. Vaig conèixer el mestre Burrull just quan havia enllestit el Machado d’en Serrat, venia a les reunions clandestines que convocava el PSUC per a intel·lectuals i artistes, sempre amb ponents de categoria: López Raimundo, Núñez, Comín, Solé Tura... Molt de risc i mesures de seguretat, també. En Burrull, preocupat i compromès amb el país i la democràcia, no fallava mai, ni quan li vaig demanar fer alguns bolos en la campanya ‘Benet president’.

Vam parlar per últim cop a la presentació del llibre sobre el seu mestre, Pere Vallribera, escrit pels seus fills Berta i Manuel. L’acadèmia de la meva mare era escola vinculada al Conservatori del Liceu i tenia molt bona relació amb el mestre Vallribera i, tot i ser de formació molt clàssica, a vegades massa, i mirar de reüll la ‘música lleugera’, la mare enviava els alumnes que s’hi volien dedicar a l’Aula de Jazz, perquè allà hi havia el mestre Burrull, quedaven i comentaven les característiques del deixeble. El millor que la meva mare podia dir d’un col·lega no és que toqués magníficament un instrument. És el què deia d’ell: «En Burrull és músic».

La mare em va ensenyar La mare de Déu, i el mestre Burrull, Summertime, de Gershwin. Abans d’escriure aquest article, l’he tocada a la seva memòria. La música és la distància més curta amb els meus morts més pròxims.

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.