Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Supremacisme vs. alteritat

Una obra vigent. ‘La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad’, de Rafael Jorba i escrit el 2011, avançava el que ens ha passat. L’autor ja avisava del risc que representava la deriva identitària de la política espanyola i catalana

Josep Carles Rius

Whatsapp
La Mirada per Josep Carles Rius:

La Mirada per Josep Carles Rius: "L'hora de llegir Rafael Jorba"

Rafael Jorba, un dels periodistes més lúcids d’aquest país, va escriure un llibre que portava per títol La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad. El vaig llegir aleshores.

I l’he rellegit ara. Han passat set anys, que han estat una eternitat. Però el llibre està plenament vigent. Sembla com si el seu autor intuís tot el que ens ha passat en aquest temps. Jorba va escriure el llibre perquè sentia la necessitat de compartir una preocupació: la deriva identitària que estava prenent tant la política espanyola com la catalana. Un camí que, si no es corregia, ens podia portar a la dinàmica de ‘els nostres’ enfront dels ‘altres’.

Com a alternativa a aquesta fractura, Jorba escrivia que «l’alteritat hauria de desplaçar del centre del debat polític, social i mediàtic l’obsessió identitària».

I recordava que «la qualitat de la democràcia es mesura per la seva pluralitat i pel grau de respecte que gaudeixin les minories». El concepte d’alteritat significa el reconeixement i el respecte d’aquells que pensen o se senten diferents.

És el fet de defensar la plena igualtat de drets, més enllà de qualsevol origen o condició social. És la ‘mirada oberta i receptiva’ cap a la identitat de l’altre. Representa l’antítesi de supremacisme, quan ‘nosaltres’ ens considerem superiors a ‘ells’. I com som ‘millors’, pensem que tenim el dret d’imposar-nos als ‘altres’.

Malauradament, els fets han demostrat que els temors de Rafael Jorba no eren infundats. Avui estem parlant de supremacisme i no d’alteritat. «La responsabilitat majúscula –escrivia l’any 2011– recau en sectors de la política i dels mitjans de comunicació espanyols que s’han cuidat d’avivar els gens de l’anticatalanisme més primari i han comès un crim de lesa pàtria».

El resultat va ser la desafecció de la majoria dels catalans «davant el ressorgiment d’un nacionalisme espanyol excloent i exclusiu». El gran perill, alertava Jorba, és que «una part de l’independentisme pugui acabar apuntant-se a aquest replegament identitari que fomenti la por a l’altre».

El que Rafael Jorba segur que no podia arribar a preveure era que uns policies fossin acomiadats al crit de ‘a por ellos’ quan es dirigien a reprimir el referèndum de l’1 d’Octubre. O que líders polítics estiguin a la presó per unes decisions judicials que responen més a la venjança que a la llei. O que el màxim responsable de Ciudadanos, Albert Rivera, fes un tuit amb les fotos de sis mestres de l’Institut de Sant Andreu de la Barca per assenyalar-los per uns fets que no estan provats. 

O que acabés sent president de la Generalitat l’autor de tuits i articles vexatoris contra els ‘espanyols’. Així en genèric. Afirmacions que invalidarien a un polític per exercir qualsevol càrrec de presentació col·lectiva en els països més avançats d’Europa.

 Jorba alertava sobre el que ens ha acabat passant. Abans i després de publicar el llibre. Però la seva veu, com la de tants altres que no han abraçat el sectarisme, ha estat silenciada. La sensatesa no té lloc en la confrontació que practiquen mitjans de comunicació privats i públics. Dóna més rèdits jugar a la dialèctica de ‘els nostres’ contra ‘ells’. I viceversa. 

De mica en mica, sense adonar-nos compte, anem arraconant valors com la pluralitat, la cohesió o la solidaritat, per donar pas al supremacisme, a la xenofòbia, o fins i tot a l’odi com a motor de les nostres decisions. Amb el que això representa de degradació ètica i moral per una societat.

És important recordar, com escrivia Jorba fa set anys, que «una nació és un plebiscit de cada dia, una herència viva i canviant que es transmet i renova des de la llibertat dels seus ciutadans, des del pacte i el contracte de ciutadania, que defineix els drets i deures comuns, la igualtat i la solidaritat entre les persones que la integren, amb el respecte recíproc a les seves diferències».

Una nació, insisteix Jorba, «es construeix des del consentiment explícit dels seus membres i se situa en les antípodes de la tribu, de base ètnica i impermeable». Ho va escriure fa set anys. Avui, jo afegiria que la nació catalana serà així, o no serà. 

Catalunya només té futur des de l’alteritat, mai des del supremacisme.
 

Periodista Rius és professor i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a Mestral, El Pati, El  Periódico, TVE, La Vanguardia, Público i Eldiario.es
 

Temas

Comentarios

Lea También