TTIP: només guanyaran els de sempre

Mentre participava fa uns dies en una manifestació a les Terres de l’Ebre en defensa dels pagesos del sector dels cítrics, que han vist com les darreres ventades i la manca de suficient suport de l’Estat i de la Generalitat ha agreujat encara més la crisi de preus que pateixen des dels últims anys , pensava com poden empitjorar encara les coses, per a aquests companys i per a totes nosaltres, si s’arriba a signar el Tractar de lliure comerç que negocien a porta tancada els Estats Units i la Unió Europea.

El TTIP, com l’anomenen per les seves sigles en anglès, és un projecte que es caracteritza per l’opacitat. Sabem que les negociacions es fan a partir de documents que han estat declarats secrets, als quals no tenen accés ni tan sols els diputats del Parlament Europeu, que teòricament haurien de fiscalitzar el procés. Sabem, també, que aquest acord pot tenir un impacte ampli, i potser irreversible, en molts aspectes de la nostra vida quotidiana, especialment en la salut, l’alimentació, el treball, la seguretat dels productes, el medi ambient, els drets laborals i les polítiques de privadesa.

Si ens fixem en altres tractats de «lliure comerç» que han signat els Estats Units, amb Mèxic o Canadà, per exemple, i en el poc que ha transcendit de la negociació present, podem comprovar que estan sobre la taula coses com ara un punt que anomenen «mecanisme de solució de controvèrsies inversora-estat» que permetria als inversors estrangers eludir els tribunals nacionals i presentar les seves queixes directament a tribunals internacionals d’arbitratge.

Es tracta d’un privilegi per a les empreses més poderoses injustificable entre dos subjectes polítics amb tribunals de justícia desenvolupats i plenament operatius, com són els governs europeus i el dels Estats Units. Així, si un tribunal d’arbitratge conclou que les polítiques decidides democràticament podrien reduir els guanys projectats d’un inversor, aquest mecanisme podria obligar a un govern a pagar milers de milions en danys i perjudicis. Això limitaria la llibertat democràtica per legislar sobre assumptes ambientals, de salut i financers, entre molts altres.

Aquest tipus de mecanismes ja existeixen en altres acords comercials i els resultats han estat desastrosos: hi ha hagut sancions milionàries a Austràlia per la seva legislació antitabac, a l’Argentina pels seus impostos sobre l’energia, al Canadà per una moratòria a la fracturació hidràulica (fracking), etc., exemples que demostren que un pseudotribunal format per defensors dels interessos de les empreses posa per sobre la propietat i menysprea la democràcia.

És per això que em preguntava, a l’inici d’aquest text, quin futur espera als nostres pagesos. Si les administracions no es caracteritzen ara per defensar-los gaire, amb aquest tractat no podran defensar-los ni els parlaments ni els tribunals. Les grans empreses dicten la seva llei, i la dicten passant per sobre de productors i ciutadans. Més que d’un tractat de lliure comerç, ens preparen un decret per retallar l’empresa local, la feble democràcia i els drets de ciutadania.