Tarragona, capital d’una Europa en miniatura

Arribats a la celebració anual de Sant Magí, vull felicitar tots els tarragonins i tarragonines i animar-los perquè participin en el programa d’actes convocats per l’Ajuntament tenint sempre present les recomanacions obligades per la pandèmia de la Covid.

Així mateix, vull fer una crida explicita a extremar la precaució i a no baixar la guàrdia a fi i efecte d’evitar el més mínim sorgiment d’un incendi que pugui afectar la nostra massa forestal. Agraint, com sempre, la feina que estan duent a terme els bombers, els professionals dels serveis d’emergència i els voluntaris que col·laboren amb ells.

Aquesta diada de Sant Magí, doncs, com a regidor de l’Ajuntament, em plau tornar a retre homenatge a tota la gent que ha posat el seu esforç i el seu compromís per aconseguir que siguem, com a ciutat, el que som.

I voldria personalitzar-ho en el José, un veí de Campclar que va arribar a Tarragona procedent d’un poble andalús als anys setanta del segle passat. Un tarragoní que ha après a estimar la ciutat en una de les diverses Tarragones profundes, la dels barris de ponent amb edificis de diversos pisos, alguns sense ascensor i amb mancances estructurals, fruit de les condicions de l’època en què varen ser construïts.

Una Tarragona tan tarragonina com la dels carrers ancestrals de la Part Alta o de l’entramat característic del Serrallo o la de l’ordenament constructiu de l’eixample o la dels barris de ponent de la ciutat.

Perquè és la suma de procedències, orígens, llengües, identitats i maneres d’entendre la vida el que fa que Tarragona sigui realment fascinant i única en la seva diversitat i en la seva riquesa cultural.

Si alguna cosa vaig aprendre a estimar i a respectar durant els anys en què vaig tenir l’honor de ser l’alcalde de la ciutat, és l’extraordinària vitalitat i empenta dels tarragonins i tarragonines. Una vitalitat que simbolitza a la perfecció el quiosc de la plaça Imperial Tarraco que durant dècades ha estat obert i que no ha de tancar ara les seves portes. La determinació, aquest és el nostre autèntic tresor. Aquest i una tendència històrica permanent a no caure mai en l’autocomplaença o en la desídia.

Per això faig novament una crida a no perdre embranzida i a redoblar aquesta emprenedoria i vitalitat tan tarragonines. Els reptes, no del futur sinó del present, ens exigeixen entendre que en el coneixement d’idiomes i en la creativitat de la nostra universitat hi ha un factor fonamental per ser una ciutat competitiva en l’àmbit europeu. Igual com en les sinergies que han de fomentar-se entre les activitats del port i de l’aeroport. Perdrem oportunitats si no invertim de forma decidida en coneixement.

Si no entenem que l’acció social és vital per mantenir la cohesió dels nostres barris i per garantir que tarragonins com el José tinguin els mateixos serveis i condicions de vida material que els veïns de qualsevol altre nucli de la ciutat. Si els nostres projectes –i tenim l’oportunitat d’or, històrica, de saber aprofitar els recursos que ens vindran de la Unió Europea després de l’acord aconseguit pel president Pedro Sánchez– no tenen l’ambició que ens ha fet grans en el decurs de la història. I si, finalment, no tenim un pla estratègic que orienti tot això, no serem a Europa allò que tenim dret a ser per vocació i pel compromís dels tarragonins i tarragonines: una ciutat líder i capital en humanisme i qualitat de vida.

Sempre recordo una reflexió que em va fer un líder europeu quan va visitar Tarragona durant els Jocs. Va poder conèixer la ciutat, la seva tradició, la seva història, la seva gent. En acomiadar-se recordo que em va dir: «Tarragona és com Europa en miniatura». Venint de qui venia, d’una persona compromesa amb el projecte d’una Europa humanista i federal, era un elogi insuperable. Vaig entendre el que em volia dir.

En aquests temps d’essencialismes, de por al diferent, de nacionalismes identitaris, de rebuig al que es considera «l’altre», Tarragona era i és un far d’esperança. La constatació que es pot construir i bastir una societat en la qual el José, el Pep, l’Ibraima, el Vasile o el Kevin –per posar només alguns exemples– comparteixin uns valors de convivència comuns (començant pel respecte a la diversitat) i uns objectius de benestar social d’excel·lència. Tenia raó. Li dono, per tant, l’última paraula.