Tarragona, ciutat d'acollida

No podem romandre impassibles. Hem de fer alguna cosa!». Això és el que deien aquest dijous molts tarragonins davant la imatge de portada del Diari en què es veia un nen mort ofegat a la platja quan intentava arribar a Europa amb la seva família. Una imatge colpidora, espantosa, que ha sacsejat la consciència d’Europa davant la tragèdia de desenes de milers de persones que fugen de la guerra de Síria i que intenten trobar asil i futur en terres europees.

Estic convençut que si algun país europeu entén el que suposa aquest èxode massiu, aquest país és el nostre. En efecte, fa 76 anys també eren desenes de milers els tarragonins, catalans i espanyols que fugien cap a la frontera franquesa per escapar de la guerra i del feixisme. Segur que molts dels qui estan llegint aquestes línies recorden les vivències personals que evocaven els nostres avis que van tenir la desgràcia de viure aquesta tragèdia. També aquest èxode va deixar imatges colpidores en la memòria col·lectiva. Recordo ara la fotografia d’una nena mutilada, sense una cama, que és ajudada pel seu pare a arribar a la relativa seguretat de la frontera. O la sèrie d’imatges gràfiques de Robert Capa mostrant la fugida de refugiats de Tarragona mentre eren bombardejats per l’aviació franquista. Un èxode que va acabar per a molts a les platges d’Argelès-sur-Mer, al camp de concentració de Gurs, etc.

La història de Tarragona constata per desgràcia que generacions de tarragonins van patir en carn pròpia el que significaven els bombardejos, la guerra i la tràgica tessitura d’haver d’optar entre quedar-se a la ciutat i patir la repressió dels vencedors o marxar a l’exili tan sols amb el que cabia en un carro, un animal de càrrega o directament a l’esquena. Per aquest passat –que també forma part de la nostra identitat– i pel sentiment humanitari que sempre ha caracteritzat els habitants de la nostra ciutat, Tarragona no pot romandre impassible davant del drama dels refugiats que fugen de la guerra de Síria i no ho farà.

En aquest sentit, com a alcalde he donat les instruccions per tal que Tarragona se sumi a la xarxa de municipis que s’han ofert per acollir els refugiats. Farem tot el que estigui a les nostres mans per impulsar accions que millorin l’acollida d’aquestes persones i de les seves famílies. Així mateix, també contribuirem econòmicament d’acord amb les nostres possibilitats amb l’Alt Comissionat de les Nacions Unides que protegeix els refugiats.

Ara bé, al marge de l’actuació que hem pogut impulsar des de l’Ajuntament, el que, un cop més, ha estat a l’altura moral del repte col·lectiu que tenim plantejat ha estat la reacció dels tarragonins. I és que les oficines municipals han rebut una allau de trucades de particulars oferint la seva ajuda, la seva casa, la seva disposició a acollir i ajudar aquests refugiats de la guerra de Síria. Sempre he dit i ho reitero ara que el màxim potencial de la ciutat, el seu principal actiu, el seu tresor més gran, és la vàlua humana i ètica dels tarragonins i tarragonines. Una vegada més la vostra actitud està molt per sobre dels elogis que jo us pugui fer. Davant de situacions adverses els habitants de Tarragona es creixen. La seva generositat i solidaritat és directament proporcional a la seva humanitat. I és que la força d’una ciutat no es determina només per la renda per càpita dels seus residents, o pels seus equipaments o traçat urbanístic. La força de Tarragona és la força de la seva gent. En aquest sentit (el que Kafka anomenava «la història universal de la meva ànima») Tarragona és gran. És gran perquè encara respon amb sensibilitat humana a la tragèdia d’una persona que es veu obligada a fugir del seu país per salvar la vida del seu fill.