Tarragona està de sort

De vegades, passa. Dos fets completament independents i aparentment aïllats s’enllacen de sobte en una relació imprevista que els relaciona en una nova i insospitada dimensió. Aquesta dimensió pot esdevenir inspiradora i constructiva: se’n diu oportunitat. Si l’oportunitat és de les bones, cal agafar-la ràpid, són desesperadament escasses. Però Tarragona està de sort, parlant d’oportunitats en té una de les bones davant.

Els tarragonins hem d’aprofitar els beneficis que la política actual de les autoritats barcelonines, enemigues del turisme, pot aportar als habitants de la vella Tarraco i voltants.

Fa pocs dies, en Josep Maria Montaner, regidor d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona celebrava sense embuts que el nou propietari de l’emblemàtica torre Agbar hagi renunciat a ubicar-hi un hotel, molt satisfet que els impediments que deliberadament havia posat hagin finalment aconseguit el fracàs de la iniciativa. L’equip de Colau presumeix orgullós d’encapçalar una croada contra el turisme, que ja va obtenir una altra sonada ‘victòria’ frustrant el previst ús hoteler d’un edifici emblemàtic de la ciutat comtal, la vella seu del Deustche Bank.

Com que els atractius de Barcelona seguiran convertint-la en destinació preferent de milions de persones d’arreu del món, l’encariment de preus provocat per la limitació d’oferta de places genera unes oportunitats inesperades per les terres situades en una corona exterior però propera al cap i casal.

Tarragona té una oportunitat d’or. El concurs de projectes per a la finca de l’antic preventori de la Savinosa, fallat a darreries del 2016 i els cinc millors concurrents del qual podem admirar a la seu local del COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya) des del 18 de gener, no deixa especificat sinó obert l’ús definitiu de la finca.

Està clara l’oportunitat. L’ús hoteler ha de ser prioritari i les autoritats municipals i provincials ho han de veure així. Dinamitzar la decisió, complir els terminis tan de pressa com es pugui i col·laborar amb la iniciativa privada són objectius prioritaris. Estar ben situats per complementar l’oferta hotelera paralitzada ‘allà’ és també una ocasió per potenciar la pròpia i enormement ampliable oferta d’atractius turístics d’‘aquí’. Espavilem-nos i no perdem l’ocasió.

No oblidem que el turisme és una indústria molt beneficiosa per a qui la sap gestionar. Dóna infinitat de llocs de treball en gran diversitat de sectors, de la construcció a la restauració, del sector immobiliari al cultural, bars, restaurants, electricistes, agents d’assegurances, etc. Genera riquesa, i la reparteix entre molta, molta gent. La pobresa es combat creant riquesa, no pas destruint-la. Els fidels del bosc de Sherwood poden ser hàbils en narrativa èpica, però són pèssims generant benefici social. La seva visió és de depredació de l’economia. Venen als ciutadans un paradís d’arcs de Sant Martí i unicorns rosa (rosa molt vermellós en aquest cas), substitutori de l’altre univers idèntic però ara en declivi que el sobiranisme ha pintat en els darrers anys. Però no venen un futur sostenible per a les generacions successives, el foment del top-manta en contra del comerciant que paga impostos i ofereix contractes de treball és un camí cap a l’avenc.

Una trista circumstància per a la ciutat més important de Catalunya des de fa mil cinc-cents anys. Una Barcelona que va ser un empori enormement pròsper i dinàmic gràcies al comerç i la indústria i que ara està en mans de visionaris disposats a evitar perpetuar-lo. Sí, és molt trist. Però potser ens en podem beneficiar, costa poc intentar-ho.