Tarragona humanista

El Renaixement és un període ric en facetes. Molt conegut pel gran públic com moment de creativitat artística de gran qualitat, en el que destaquen una sèrie de figures l’obra i personalitat de les quals són encara considerats de rellevància excepcional, gairebé sobrehumana. En sí mateix, i sigui dit sense pretensió de disminuir els justos mèrits de tots ells, el fet s’explica en part com un gran èxit de les campanyes de promoció de figures com Leonardo o Miquel Àngel iniciades ja en la seva vida. A base d’enaltir el creador s’enaltia indirectament el mecenes que els donava feina, amb el resultat que a base de veneració i enaltiment sense límits, instal·lats a  l’Olimp de l’eternitat, són recordats els ‘genis’, molt més que els seus patrocinadors.

Costa definir breument un període de tan variada i sòlida reputació sense ser reduccionista. El nucli dur de la cosa passaria per entendre que l’Antiguitat grecoromana (de fet, més la romana que no pas la grega) va ser objecte d’estudi, coneixement i especialment, de re-coneixement. No era una simple moda, darrere hi havia l’extraordinària fascinació per la intel·ligència i creativitat del món antic. Un model impossible de superar d’enginy, bon gust i de saviesa, eternament apte davant tota situació i tota època. Sense desprendre’s totalment del reduccionisme, podem parlar de l’Humanisme com el vessant intel·lectual, filosòfic, literari, moral i jurídic del propi Renaixement, per bé que el va precedir i, en cert sentit, l’ha sobreviscut.

Potser enduta pel biaix d’una visió idealitzadora i romàntica de l’edat mitjana, la historiografia catalana no ha acostumat a prestar massa atenció ni al nostre Renaixement ni al nostre Humanisme. És clar que, en les darreres dècades, la cosa està revertint per fortuna i a poc a poc va prenent força el coneixement i la reflexió d’una època absurdament qualificada de ‘decadència’ per un grapat d’apassionats patriotes  amb excés d’autoestima. Tarragona tingué, en el context català, un lloc molt destacat en l’època del Renaixement i l’Humanisme. Icart i De les Vinyes hi tenen un paper destacat. Vejam per què.  

Pons Icart (o Ponç d’Icart si ho volen). Per molts conciutadans és el nom d’un carrer. Pot ser que també es recordi per una venerable institució acadèmica local. Quasi ningú sap que el seu ‘cap’ (bust) de pedra, obra d’en Bernat Verderol, és un dels nou que ornamenten la neoclàssica façana monumental de l’ajuntament. Però la persona que hi ha rere aquests epònims no és, precisament, massa popular entre nosaltres. I una mica ho hauria de ser, almenys pel fet que l’any que ve es compliran els cinc-cents anys del seu naixement. Almenys, els cinc-cents de la seva primera possible data del naixement, que se situa també el 1519 o el 1520, fet que ens dóna, com els famosos Jocs, l’avantatge complementari que si no els celebra un any determinat, es pot deixar per al següent i llestos.  La dificultat en assenyalar algunes dates de naixement de personalitats de l’època deriva de diversos factors. Per una banda el naixement no es considerava una data rellevant com ho és ara (la defunció en canvi, sí: herències i tal). Per altra banda, existien diversos sistemes de còmput que, afegits al gran terratrèmol de dates que implicà la substitució del calendari julià pel gregorià, precisament al s. XVI, no han ajudat gaire a ser molt concret.

Pons era un tarragoní de família noble. Fill i nét de personatges amb càrrecs d’alta responsabilitat en el  govern territorial de la monarquia catòlica. Va estudiar Lleis a Lleida i complementà la seva formació en estades a Itàlia, on l’exuberància de les restes antigues afegides als records infantils d’una Tarragona encara plena d’imponent obra romana, el varen convertir en un culte enamorat de l’antiguitat, en un home del Renaixement, un veritable humanista. Tornat a la seva ciutat, va treballar de jurista i desplegà la seva passió pels antics en dues obres, els Epigrammata antiquae urbis Tarraconenses, on reuneix la totalitat d’escrits lapidaris coneguts a la ciutat i especialment el Libro de las Grandezas y Cosas memorables de Tarragona (títol escurçat), editat a Lleida el 1573, traduït al castellà per a facilitar-ne la difusió, mercès el mecenatge d’Antoni Agustín Albanell, bisbe local, jurista i humanista avançat… i tiet d’en Pons. Aquesta obra, a desgrat de les seves limitacions (no té cap il·lustració ni cap plànol), és encara un auxiliar important de cara estudiar, situar i comprendre moltes restes locals, desaparegudes o no.

Anton Van Der Wyngaerde, flamenc, va viure a Espanya de 1561 a 1571, on se’l conexia per Anton de les Vinyes. D’edat propera a Pons, era artista pintor especialitzat en vedutte (vistes) de ciutats i en quadres de batalles. Coneixedor i enamorat d’Itàlia, va ser comissionat per Felip II per a decorar diversos salons de l’Alcázar Real de Madrid amb vistes de les ciutats més importants de la monarquia. El treball era colossal i exigia una documentació exhaustiva que calia recollir in situ. Sorprèn que Tarragona fos inclosa com una de les ‘principals’ ciutats d’una monarquia on ‘mai es ponia el sol’? No, si recordem que Tarragona significava romanitat i que pel Renaixement-humanisme això tenia molta importància. Aquest reconeixement culte de la nostra ciutat no és tan rar històricament. Uns cent cinquanta anys després de Pons i del De les Vinyes, Johann  Bernhard Fischer von Erlach, conegut arquitecte del barroc austríac, en la dedicatòria del seu principal tractat recordava a l’emperador, el Carles III dels austriacistes, que dins els seus dominis (només virtuals ja en aquells moments) hi havia una noble ciutat romana, Tarragona, de la qual representava en un bell gravat les restes de l’amfiteatre.

L’obra definitiva de Van der Wyngaerde està perduda. L’incendi de l’Alcázar el 1738 la va fer desaparèixer per sempre. Per fortuna, els diversos estudis previs es conserven en diferents col·leccions. També els de Tarragona, dos dibuixos definitius i un esbós de la ciutat i tres estudis parcials de diversos monuments (Berà, amfiteatre, Escipions). Són una mena de complement de les imatges que li manquen al Libro de las Grandezas. 

Dins la seva modèstia, a Tarragona es va consolidar un centre humanista de consideració. L’arquebisbe Agustín mantenia un ortum lapidum, és a dir un jardí amb restes romanes, on es desenvolupaven plaents trobades culturals lloades a La Fuente de Alcover en seixanta-sis octaves de poema per l’humanista valencià Joan Mey, que amés de catedràtic de grec a  la Universitat de la seva ciutat va tenir també una impremta a Tarragona. 

Una generació després, el clima humanista i renaixentista es mantenia encara viu. Va ser l’època del Cardenal Cervantes, molt menys conegut que un cèlebre nebot seu. L’època del pintor Isaac Hermes Vermell i dels arquitectes clàssics Jaume Amigó, de Tivissa, i Pere Blay, de Barcelona, tots ells creadors d’un patrimoni encara imponent a desgrat de les destruccions patides. I la recuperació i posada en valor del qual cal que sigui tinguda en consideració pels tarragonins actuals i futurs. 

Hem estat històricament una ciutat més culta i refinada del que molts creuen. Per Júpiter, no ens podem permetre l’absurd  de renunciar a seguir essent-ho!