Temes de conversa

D’un temps ençà i de ben segur a causa de la crisi del Covid-19, s’ha ampliat l’hàbit de conversa entre les persones que formem el petit nucli familiar i els nostres amics. Parlem més i crec que ho fem amb més profunditat, rigor i coneixement de causa. Darrerament ens agraden els temes costumistes, sobre els quals podem aportar els nostres coneixements adquirits a mig camí entre les vivències del medi rural i l’àmbit periurbà.

També ens interessen els afers relacionats amb la natura, i més ara, que ha plogut a bastament i l’hem deixat tranqui·la durant unes setmanes. Ara ja es torna a parlar de futbol, amb el retorn dels partits de competició, per bé que ha estat un tema ben aparcat durant setmanes. Comptat i debatut, crec que hem decidit de forma conscient parlar només d’aspectes del viure que ens deixen bon cos, tot i ser ben conscients sobre la forma que es desenvolupen les coses en alguns destacats àmbits.

En les nostres converses, és cert que evitem esplaiar-nos sobre l’enrevessada forma d’actuar de la major part dels nostres polítics, dels centenars de milers de polítics de rang divers que, com deia aquell ramader, s’alimenten de la menjadora comuna. Igualment podríem opinar i no ho fem sobre l’especial forma d’impartir justícia que s’estila per aquestes contrades, amb alguns elements que tenen prioritats que no són especialment justes ni equànimes. També podríem fer esment a la definida com a «democràcia avançada» del nostre país, la qual considerem més a prop de règims cent anys endarrerits que no dels països realment capdavanters. Així mateix, ens podríem embolicar amb els darrers esdeveniments que hem viscut sota el lema publicitàriament ben pagat de «este virus lo paramos unidos».

A més, evitem opinar sobre les relacions que hi ha establertes entre alguns partits polítics i ben determinades grans empreses, de la mateixa forma que deixem de banda la pujada de sous que s’ha concedit a les forces de seguretat de l’Estat. Ni tampoc ens pronunciem sobre la compra de material militar d’alt cost, amb una despesa que contrasta amb les limitacions que arrosseguen la sanitat i l’educació públiques. En aquest apartat, hem arribat a la conclusió que, a la vista de com el Gobierno presentava les rodes de premsa referents a la pandèmia, hom podia pensar que es podia combatre el virus a canonades. A més a més, evitem comentar les diferències econòmiques que l’estat imposa entre les comunitats autònomes, que beneficien el centralisme i perjudiquen la perifèria. Menys parlem del classisme, del racisme i dels diversos graus d’odi que es pateixen entre diversos col·lectius. I tampoc no exposem la nostra opinió sobre el rei i el seu ampli entorn, més que res perquè la seva forma d’actuar en els darrers tres anys els defineix a tots perfectament.

A banda dels afers abans esmentats i altres que evitem comentar per tal que no se’ns obri la nafra de l’estomac, som ben conscients dels merescuts aplaudiments que hem dispensat als sanitaris i altres grups de serveis públics, dones i homes que, en una situació força complicada, ens han mostrat la seva professionalitat i competència. I aquí sí que coincidim tots en afirmar que la sanitat ha de ser la gran prioritat de l’Estat, juntament amb l’ensenyament, l’educació i la cultura.

A Espanya, en general, el nivell cultural i d’educació és baix. Només cal sortir al carrer i parar orella per conèixer les inquietuds d’una ben àmplia majoria de ciutadans. Per començar, es parla més aviat a crits, com si tothom estigués en un plató de televisió, amb esgarips i gesticulacions que massa sovint queden per sobre dels arguments. Hom parla de tenir més diners per poder-los destinar al lleure, per prendre’s unes cerveses ben aposentats a alguna terrassa de bar, a tocar d’un xiringuito de platja o en els més variats restaurants.

També hi ha qui demana poder tenir una casa més gran, ara ja amb piscina i terrassa per tal de passar millor el confinament, si es torna a produir. Altres es decanten per vehicles a motor més grans, per exòtics viatges de plaer, per adquirir roba i calçat de marca, o joies. I espectacles! A qui no li agrada un bon espectacle? D’alguna forma, se’ns va empeltar la fórmula del pa i el circ dels romans, la qual va continuar al llarg de la història amb diverses variants.

A tall d’exemple, en temps del rei Ferran VII, el monarca era ben conscient que els seus súbdits en tenien prou i suficient amb un tros de pa i cansalada per subsistir, això sí, sempre que a més s’hi afegís una ballaruca popular, un petricó de vi, una corrida de braus o una execució pública. Ara la fórmula ha millorat des de l’aparició del futbol i, sobretot, de les retransmissions per televisió. Som multitud les persones que quedem embadocades davant d’una pantalla que ens mostra equips d’homes o de dones que es disputen una pilota; tanmateix, el major èxit el tenen els programes televisius de crits i soroll que es barregen amb continguts de molt baix nivell cultural. I tampoc no passen desapercebudes les grans sèries mundials que ens tenen embadalits amb llargues i extenses projeccions.

La forma amb la qual hem estat educats és ben palesa en la nostra conducta diària. Només cal veure la gran quantitat de brutícia que llencem a la via pública o les cigarretes que projectem des dels nostres cotxes. A desgrat de les campanyes que es promouen des dels poders públics, són multitud les persones que consideren un abocador tot l’espai que va més enllà de les parets de casa seva o de la finestreta del seu cotxe, i ja és clamorós veure com tenim els nostres carrers i places per mesurar el nostre grau de civisme. Altrament, sortir al camp i transitar per camins i viaranys és per emmalaltir de pena, ja que arreu hi ha llaunes, ampolles i altres deixalles que embruten el terra.

Tornem al començament d’aquest escrit per constatar que, en les nostres converses, volem evitar tots aquells afers que ens perjudiquen en els més variats aspectes. Això no vol dir que els ignorem, sinó que els tenim presents sense haver-ne de parlar. És el país que tenim i les persones amb les quals convivim. Tot és com és i, si no hi ha un gran daltabaix, tot plegat serà igual per molts anys més. Quin desencís!

Josep Gironès Descarrega (la Fatarella, 14 d’abril de 1954). En l’apartat literari, quatre de les seves novel·les han obtingut destacats premis. També ha publicat llibres de relats curts, guies de camins, cuina, biografies i altres activitats relacionades amb el territori i les persones. Col·labora amb revistes tècniques i locals i ha publicat més de dos-cents articles al ‘Diari’.