Temps de qualitat: per reflexionar, per escriure

«Benvolguda Fàtima, la teva candidatura ha estat acceptada a Faber per fer una residència individual».

I m’oferien entre sis o set nits, em deien. I vaig agafar-ne set al vol, sense deixar que se n’escapés cap. Este mail el vaig rebre poc després de presentar-los el projecte que m’ocupa un percentatge considerable del meu cervell, en un moment que m’estava començant a esgavellar les neurones perquè no hi veia la sortida, perquè s’apropa galopant la data d’entrega i perquè amb el dia a dia a la feina -que m’apassiona, sigui dit- no sabia trobar la serenor que necessita la ment per aportar idees. Vaja, que va ser un regal. Us estic parlant d’una estada individual a la Residència Faber, d’Olot.

Això va que tu omples un formulari per explicar per què demanes que et bequin durant una setmana i cal que presentis el projecte que treballaràs durant esta setmana. Llavors el valoren i si ho consideren oportú, t’atorguen la beca. Gratis, sí: demanar-ho i estar-hi. En arribar t’està esperant al llindar de la porta el «temps de qualitat», que t’acompanyarà les set nits i els vuit dies.

És afable, generós, relaxant i creatiu, el «temps de qualitat». I t’omple i t’ocupa en la solitud. També hi eren l’Esmeralda Berbel, que és una escriptora badalonina, i la Sandra Balagué, que iniciava un camí. 

La Faber està situada dins d’un hotel, de tal manera que vius en una habitació d’hotel amb els avantatges de neteja, per exemple, que això comporta. Vaja, que no has de perdre temps ni per higienitzar l’espai.

La 107 em van donar. Amb balcó i vistes a la Garrotxa, als camps i als globus aerostàtics dels diumenges. A mi els globus m’agrada veure’ls mentre tinc els peus tocant a terra. Són macos, així de lluny, veure com tot i la inconsistència que jo els pressuposo, s’aguanten i et deuen permetre una aventura fascinant. Bé, en dono fe, tothom qui me n’ha parlat, me n’ha parlat bé. Ja m’agradaria no ser tan poruga, de fet, amb no pensar tant en tindria prou. Deuria ser molt més feliç.

Tornem a la 107. Hi fa molt tenir balcó per posar-te a llegir una mica i abandonar l’escriptori. I respirar aire fresc i adonar-te que hi veus fins que t’ho permet la vista, que no hi ha cap bloc de pisos fent de pantalla. Portava dues maletes, una per a la roba i l’altra per a les llibretes, els bolis, els sumaris judicials i algun llibre de lectura, de true crime (casos reals de crims).

No hi trobareu cap llibreria -crec- amb un prestatge per a true crime, perquè això no és ni Londres ni Amèrica, però el gènere existeix i hi ha lectors que els busquem amb la mateixa insistència i ànsia que els porcs senglars rastregen les tòfones. Jo procrastino sovint. Dit així sembla que faci alguna cosa molt interessant i no.

Procrastinar, que és un verb que he après fa poc, és fer coses irrellevants i deixar les importants per a més tard. Sempre més tard. 

A la Faber he sabut aprofitar el temps. Quan em cansava del projecte, llegia. I llegir és fer feina, perquè t’aporta idees, et fa pensar. He eliminat procrastinar. L’Esmeralda va marxar i va arribar la Marta Buchaca i tota la seua energia, que van juntes sempre, crec. Es tancava tres dies per acabar una obra de teatre. I la va mig enllestir.

És l’autora de Només una vegada, una obra de teatre sobre violència de gènere que hauria de veure tothom per ventilar una mica les idees, especialment els i les joves. La faran al teatre Bartrina de Reus al març i l’endemà, a l’Hospitalet de l’Infant. Amb ella i la Sandra compartíem esmorzars i sopars. I estes trobades sumen molt perquè cadascú té una vida i una manera de veure-la i ens vam autoenriquir amb els nostres punts de vista i experiències. 

La Faber és la criatura del Francesc Serés i és ell qui parla del «temps de qualitat» i naltros li vam robar l’expressió perquè és encertada, ho hem viscut. I amb la Gavina i el Pau, la cuiden cada dia, esta criatura artística que permet a gent d’arreu coincidir en un espai. També fan trobades temàtiques. 

Ara a la Faber s’està treballant i debatent sobre «innovació pedagògica» i una resident prové del Canadà i l’altra de Londres i un de Chicago i d’altres d’aquí. I quina enveja i quin luxe! Gent del món que teniu projectes i necessiteu un espai i un temps per treballar-los: busqueu-vos residències d’artistes, d’escriptors, Fabers d’arreu del món i també la d’Olot. Què voleu que us digui, potser valtros ja sou molt de fer això, però jo necessitava no parar màquines, sinó canviar les revolucions!

Nascuda a l’Ametlla de Mar, Fàtima Llambrich és autora del llibre «Sense Cadàver/Sin Cadáver».  A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.