Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Temps de serials polítics. Sembla que ha acabat el de la Diputació de Tarragona

Arreu hem vist que els pactes en ajuntaments i organismes provincials han estat complicats, restant-ne de pendents encara  alguns com el de la Diputació de Barcelona

Josep Maria Martí

Whatsapp
Temps de serials polítics. Sembla que ha acabat el de la Diputació de Tarragona

Temps de serials polítics. Sembla que ha acabat el de la Diputació de Tarragona

Una de les primeres coses que vaig aprendre quan començava a treballar a la ràdio era que els serials que s’emetien aleshores i que semblaven interminables, tard o d’hora acabaven, però fins que això no succeís podia passar molt de temps. L’actual pràctica de la política a casa nostra s’assembla molt a aquest gènere radiofònic; després de les eleccions, els partits ho fan tot molt llarg i complicat. 

En les darreres setmanes a Catalunya hem assistit al desenvolupament d’alguns serials. A Barcelona hem viscut el de l’alcaldessa Colau que ha durat el temps necessari per poder legitimar un pacte entre partits que feia dos dies ni es parlaven; però no solament les coses s’han allargat al cap i casal, arreu hem vist que els pactes en ajuntaments i organismes provincials han estat complicats, restant-ne de pendents com el de la Diputació de Barcelona. 

A la de Tarragona, l’acord que formava part de l’eufemístic,  ‘gran pacte de país’, va estar a punt d’esberlar-se; de fet, les declaracions de Josep Poblet al Diari el dia abans de l’elecció  deixaven ben clar que un part dels integrants de CiU, ara partit de nom mutant, estaven a favor de pactar amb els socialistes i molt en contra d’arribar a acords amb ERC. No sabem si el desenllaç de dimarts ha estat definitiu o, com succeeix a les sèries de televisió, la història pot tenir una segona temporada; de moment el que sí que ha quedat clar és que Noemí Llauradó ha estat escollida nova presidenta de la Diputació de Tarragona.

Per als amants de les estadístiques, la ja presidenta és la segona persona nascuda a Reus que accedeix al càrrec provincial des del retorn a la democràcia. El primer reusenc al capdavant d’aquesta institució fou Francesc Cailà i Mestre, escollit el 26 d’abril de 1979. Curiosament la seva elecció va tenir també tocs de premi de consolació, ja que ell aspirava a ser alcalde de Reus, però contra tot pronòstic el que resultà guanyador fou el socialista Carles Martí.

Cailà era un conegut empresari reusenc; director general de la Mutua Reddis i de la seva companyia d’assegurances, ambdues les més importants de les comarques meridionals, que a més a més aleshores estaven en plena fase de creixement.

Ell no tenia cap necessitat de dedicar-se a la política, però CDC buscava una persona coneguda, a qui li van fer creure que podria aplicar la seva experiència gestora a les  institucions locals, fins i tot en una de gran regust franquista com era la Diputació. Dit i fet: només entrar va voler modificar la geopolítica dominant i les condicions de funcionament del que s’anomenava ‘la repartidora’. Resultà una missió impossible i aviat s’adonà que l’havien enredat.

Recordo com si fos ara que, un matí d’un dia de finals d’agost de 1980, Cailà tenia una important reunió a la Diputació per intentar aconseguir consens per a la seva proposta de reformes. Ell i jo havíem quedat de veure’ns a la ràdio a la tarda quan tornés de Tarragona, ja que vivia al Raval de Santa Anna; el que férem plegats no fou exactament una entrevista, sinó allò que es diu popularment «una buidada de pap», això sí, de dimensions descomunals: sortiren noms i cognoms dels qui realment controlaven i manaven, inclosos els dirigents del seu partit; em relatà amb detall les trampes que li havien fet des del minut zero i la llista de coses que l’advertiren que no es podien tocar.

Vaig quedar corprès i bocabadat. Mai me les havia vist d’aquest color. Aquesta va ser l’única entrevista de la meva vida enregistrada i no emesa. Cailà no era conscient que tenia un micròfon davant, només veia una persona que l’escoltava. Unes setmanes més tard, Jordi Pujol, aprofitant una visita a Reus per fer una conferència a El Círcol i amb l’estil que el caracteritzava quan tractava persones que no li agradaven, el va agafar a banda en un petit saló de la societat i li va dir sense miraments que plegués.

El primer reusenc fins aleshores president de la Diputació no va arribar a la meitat del mandat. Josep Gomis que va anar al darrere d’en Cailà va aprendre la lliçó, les coses tornaren al lloc d’on no s’haurien d’haver mogut i tots contents. 

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

Temas

Comentarios

Lea También