Temps d’oci

En el buit d’alguna plaça, ressona per tots els racons un toc de campanes. És ben bé el signe del temps: gràvid, dens, més o menys flexible. Així ho sospiten els físics teòrics. Però els tarragonins ho sabem del cert, de fa segles, des de molt abans dels confinaments i de les restriccions que han posat a prova la nostra paciència. No hi ha dubte que el pas dels mesos ens ha entumit, si no la consciència de viure, les articulacions, els nervis de la mirada i del riure, els mateixos plecs del cervell. Amb cada campanada, macabra i solemne, s’anuncia una altra hora dolenta i buida per a nosaltres; nosaltres, que tant hem espremut, fins a fer-la desaparèixer, la fruita madura de l’oci. Guardant la casa, ens consumim a la mercè del clima, que veiem evolucionar, indiferent a tot el que passa a la terra. I que cansats que estem de no fer res. Només si poguéssim fer alguna cosa... La darrera manifestació de resistència contra aquesta immobilitat imposada exhala en forma de sospir.

Ara, si deixem que la memòria emprengui el vol fins aquelles regions enyorades, retrobarem allò que solia ser i que ens crida al retorn com una mare: una ombreta als peus de la Catedral, una brisa salabrosa sota els tendals del Serrallo o d’un xiringuito, un corrent incontenible que se’ns emporta al llarg de tot el mercat ambulant; un crepuscle, en fi, que va a morir darrere dels terrats i de la seva roba estesa, abandonada als quatre vents, tots ells ben suaus. Potser en el record retrobarem fins i tot un enrenou un pèl excessiu, una pudoreta o un turista despistat que s’embadaleix amb les decadents meravelles que a nosaltres ens han arribat a embafar. En tot cas retrobarem els carrers de pedra mil·lenària, les ruïnes on, sota el sol al pic de l’agost, floreixen entre badalls algunes flors i herbotes. Roda el cap només d’imaginar els diumenges de rambleig. La sang s’espesseix amb la sola evocació dels dies lents que hem despès despreocupadament en un cafè.

Una ciutat de pedra, construïda roc a roc per romans, forçosament havia de ser immortal, eterna, per a desemmascarar la fal·làcia o la il·lusió d’allò que hem consentit a dir amb el nom de temps. Com romans hem acabat embriagats de la pròpia somnolència a la qual ens aboca el sol inclement i la visió d’uns vaixells, com estrelletes, surant en l’horitzó. Entre la boirina del nostre sopor, les festes fan l’efecte de revulsiu com el fan els fanals per a les arnes. I tanmateix, a fora, al mateix temps que aquí la nostra vida girava al voltant d’una taula a la fresca, el món seguia girant sobre el seu eix: a poc a poc però inexorablement ha avançat en alguna direcció, com una persiana que baixa a batzegades, amb gran estrèpit final, o bé com baixa un teló, amb un cop sord. Tot això potser ens destorba una mica o, en tot cas, ens mig desvetlla quan l’únic que volem és una cosa. La migdiada és sagrada i els tarragonins són, en el fons, homes de fe. El codi els mostra el camí. En aquesta oficial mansuetud hi ha una mena d’èxtasi que ara sembla un somni tan feliç com distant. Però escolteu: Tarragona tornarà a ser una gran ciutat per als morts (d’èxit, de beatitud o d’ensopiment): un purgatori massa espaiós per a tornar-se opressiu o bé uns llimbs amb terrasses per a fer un vermut sense fons, amb vistes a una constel·lació de felins i de llangardaixos des de sota les ulleres de sol.

Des dels racons ombrívols de la nostra demencial gàbia domèstica, tot recordant això ens arranquem les vestidures d’anar per casa i ens lamentem de la nostra sort, que ens ha sotmès, per capricis de la naturalesa o d’un laboratori –ja tant és–, a renunciar al dret de ser nosaltres, tal com ens devem. A negar la indefugible vocació dels que no podem fer una altra cosa a l’altra banda d’aquestes parets. Quina mena de crim hem comès per a tal pena? A quin déu hem ofès tant? Potser vam descuidar-nos, abans de la darrera libació, de brindar en el seu honor, la nit que tot se n’anava en orris a l’altre extrem del planeta. Però el temps ha anat passant i acabarà de passar i, a còpia de punxades, l’hora esperada s’acosta amb un sedant en cada una de les seves mil mans. En l’aire ja se sent la flaire dels vells narcòtics. Els ocells, desconcertats, no saben si migrar cap a altres indrets. Al rebedor, amb els dits al voltant del pom de la porta, ens preparem per a sortir, per a prendre i emprendre de nou la vida en tota la seva plenitud, en tot el seu dinamisme. No veiem l’hora que ens deixin anar, per a assaltar la primera terrassa que trobem i quedar-nos allà, decididament com qui hi plantés una bandera, mandrosament com gats; per a no fer res més que deixar passar el dia, la tarda, la vida, talment com si fóssim ben repapats en el caliu de la llar.

Marcel Casas: Professor de català i de creació literària i membre de l’Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes (APELLC).