Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Temps mort

Tot fa pensar que el president simplement ha guanyat temps per demostrar que dos no negocien si un no vol

Josep Maria Arauzo

Whatsapp
20171011_Temps

20171011_Temps

La disjuntiva a què s’enfrontava el president de la Generalitat en la compareixença d’ahir al Parlament era ben complicada ateses les incompatibilitats de les dues opcions que tenia sobre la taula: l’una era prendre nota dels resultats clars de l’1-O i declarar solemnement la independència. L’altra era cedir a les pressions de determinats poders econòmics i polítics d’Espanya i la UE, i fer marxa enrere. Hi havia, però, una tercera via que el temps dirà si era l’encertada o no: suspendre els efectes de la declaració d’independència per tal de consensuar el procés a emprendre a partir d’ara, que no és altre que dur a terme el mandat de l’1-O que, com va manifestar ahir el president, es pot resumir en: «Les urnes diuen sí a la independència».

La sortida triada ahir pel president (no compartida del tot pels seus socis parlamentaris i per les entitats sobiranistes) es demostrarà eficaç si en el decurs de les properes setmanes la voluntat negociadora de l’executiu català topa contra l’immobilisme del govern espanyol, contrari a l’obertura de qualsevol procés de negociació. És per aquest motiu que tot fa pensar que el president simplement ha guanyat temps (poc, si el que es vol és que es tracti d’una mesura efectiva) per tal de demostrar que dos no negocien si un no vol. I en aquests moments les apel·lacions a la negociació surten únicament de les institucions i de les cancelleries europees, del bloc sobiranista, d’entitats i de col·legis professionals d’arreu de Catalunya i de formacions polítiques avui minoritàries a Espanya, com ara Podemos, però en cap cas del bloc compacte que avui formen PP, PSOE i C’s, des d’on la resposta es limita a les denúncies per sedició, a la facilitació de la fuga d’empreses de Catalunya i a la negació de la validesa del referèndum.

Si es confirmen les expectatives pel que fa a la gestió de la crisi per part del govern espanyol (és a dir, cap moviment més enllà de la judicialització del conflicte), què més haurà de fer el govern de la Generalitat per fer valer el resultat d’un referèndum que, tot sigui dit, va obtenir fins i tot més vots que el «cepillado» Estatut de Catalunya del 2006? Què succeirà quan d’aquí dues, tres o quatre setmanes la situació estigui enquistada en el mateix punt en què és ara i quan el govern espanyol continuï negant-se a qualsevol negociació? Com a punt de partida només cal veure quina ha estat la interpretació que ha fet el govern espanyol de la declaració del president de la Generalitat, que no ha estat altra que considerar-la una declaració implícita d’independència. El problema és que no es tracta d’una objecció a la fórmula negociadora, als mediadors, als termes o al tempo, sinó que l’Estat no creu que hi hagi res a negociar perquè considera que la sobirania catalana simplement no existeix. Un cop arribi aquest moment, el president haurà d’aplicar el que la majoria de la ciutadania va sentenciar el passat 1-O en unes condicions inaudites en qualsevol procés electoral a Europa, dipositant el vot en una urna tot esquivant les porres i les pilotes de goma (per cert, prohibides a Catalunya) que intentaven evitar-ho. Ara caldrà veure si la propera pantalla del procés és Game Over o Start Game... tot indica que serà la darrera.

Comentarios

Lea También