Tenim el monstre a casa

La immediatesa amb què vivim els esdeveniments que succeeixen al món, m’ha permès poder parlar amb la Noemi pocs minuts després que esclatés la bomba a l’estació de Maeelbeck. Ella ja es trobava a l’estació d’Arts-Loi, que és la següent de la línia. Li tremola la veu. «Maeelbeck» repeteix «hi passem cada dia». Cada dia, durant 12 anys, jo també hi vaig passar. És la ruleta russa del destí. Toca a qui toca. Sense criteris previsibles, sense anticipació. La nova guerra té lloc a les trinxeres de la incertesa i de la por total. Una por com no hem conegut mai. Sabem que som febles, inconstants i exagerats i per això avui tots som Brussel·les, demà tots serem Istanbul i demà passat tots serem vés a saber què. Portem un poti-poti d’identitats solidàries que ja no sabem qui som. Només estem segurs d’una cosa: tenim por, i aquesta por ens fa febles i un xic histriònics i com bé va dir Vladimir Putin el passat mes de setembre a l’Assemblea General de les Nacions Unides, aquesta por ens fa «previsibles». I ser previsibles ens deixa despullats davant dels nostres enemics perquè ells poden antici-par els nostres moviments. L’acord de la UE amb Turquia és producte d’aquesta por. Donald Trump és conseqüència de la mateixa por. El creixement dels partits xenòfobs i racistes neix d’aquesta por. «Era tan previsible que una cosa així passaria a Brussel·les. Com no l’han pogut aturar abans?», es lamenta el meu amic Bernard, cameràman, que viu a Schaerbeeck, barri on la comunitat musulmana també és molt important. «Fa anys que sabem que això petaria», repeteix mentre veig per Skype com encén cigarreta rere cigarreta. Qui conegui Brussel·les ja sap que no calen fronteres per separar comunitats. Entre els barris magrebins i la resta de la ciutat, la cicatriu és profunda. Són dos mons allunyats, aliens l’un de l’altre. L’ascensor social ha fracassat. Tenim barris a les nostres ciutats europees on el concepte esperança és inexistent. I allí on no hi ha futur, el nihilisme és l’única realitat. Mentrestant, nosaltres continuem tancats darrere de murs de protecció que no serveixen de res perquè el monstre és dins de casa. Aquest monstre és la seva desesperança i la nostra por.