Terrissa platejada o: com aprofitar la Quaresma des d'una altra perspectiva

Mentre al Cap i Casal barceloní (recordem que la ciutat de València també té el títol de Cap i Casal) vivim l’enèsima tanda d’aldarulls absurds, mal enfocats i, òbviament, dirigits intencionadament...

Mentre intentar circular amb un vehicle de combustió per Barcelona ha esdevingut entrar en un laberint caòtic, construït expressament per acabar amb la paciència dels éssers humans i provocant més contaminació de la que certes autoritats pretenen fer minvar...

Mentre anem paint els recents resultats electorals que han demostrat, una vegada més, certes mancances democràtiques per part de tothom, sense comptar les manipulacions i la hipocresia imperant...

La gent només té ganes de passar-la bé i qualsevol aspecte que et faci rumiar una mica, ja se li fa costa amunt

Mentre passa tot això, ha arribat la Quaresma, cosa que pel que sembla, interessa a poca gent. Els més poca-soltes es lamenten, de manera infantil, que enguany, a causa del coronavirus, no ha pogut haver-hi Carnestoltes, que és una festa que no té cap sentit ni cap raó de ser sense les set setmanes posteriors.
La gent només té ganes de passar-la bé i qualsevol aspecte que et faci rumiar una mica, ja se li fa costa amunt. És el cas, per exemple, del poc que es parla dels morts diaris per la pandèmia. Vet aquí una informació que els periodistes diuen de pressa i corrents i com si fos una xifra que fa nosa. No ho volen aprofundir, no fos cas que ens adonéssim de la fragilitat de la vida.

Si algú diu a la televisió que s’ha de fer dejú, tothom ho troba fabulós. Si ho diu l’Església, és una cosa ridícula i anacrònica

A més, lamentablement, moltes persones avui dia només veuen la Quaresma com una mena de prohibició quasi inquisitorial i només es fixen en les restriccions alimentàries.

Tenim la «llei» del dejuni, que tradicionalment consistia en prendre un sol àpat al dia i beure només aigua; també, la «llei» de l’abstinència que obliga a partir dels catorze anys a no menjar carn el Dimecres de Cendra i els set divendres de rigor.

Tanmateix, actualment, a les llibreries podeu trobar tota mena d’estudis escrits per nutricionistes mediàtics que recomanen fer dejunis sovintejats per mantenir la salut, allunyar tota mena de malalties i, fins i tot, asseguren, allargar la vida.
Si ho diu un cap de trons que surt a la televisió, tothom ho troba fabulós i es posen a fer dejunis com si s’hagués d’acabar el món. Si ho diu l’Església, llavors ja n’hi ha que ho troben una cosa ridícula i anacrònica.

De fet, si hom llegís una mica, de tant en tant, i deixessin els prejudicis barats, que és allò que més abunda en la nostra desorientada societat contemporània, sabrien que la Quaresma també es pot prendre (tant si ets creient com si no) com un període que et convida a una reflexió profunda sobre l’existència humana.

Aquesta reflexió es pot fer de moltes maneres. La meva és la recomanació de la lectura d’alguns llibres bíblics, sobretot els llibres sapiencials, els escrits, textos molt més assimilables per a les justetes mentalitats actuals.
Per a aquells que sempre critiquen gratuïtament els polítics, els recomano el Cohèlet (Eclesiastès), segle III aC, en el qual ja podem llegir: «Hi ha un mal que he observat en aquest món, un desencert que prové dels qui governen: els necis són elevats a altes dignitats, mentre que els prohoms han d’ocupar els llocs inferiors; veig esclaus anar a cavall i prínceps anar a peu com esclaus» (10, 5-7).
Una altra possible recomanació és el conegut llibre dels proverbis, un grapat de píndoles de saviesa de més de 2.500 anys que ens poden fer entendre com arriben a fer forat certes controvèrsies en campanya electoral: «Les paraules del qui difama són tan llamineres que baixen fins al fons de les entranyes» (26,22);
Una altra sentència que ens exposa com, a través d’una metàfora esplèndida, podem esbrinar fins a quin punt ens enganyen amb laberíntiques argumentacions: «Terrissa platejada amb metall impur són les paraules enceses en un cor dolent» (26,23); i, finalment, reflexionar sobre què cal fer quan les coses es desmarxen davant les injustícies: «L’odi atia la brega, l’amor cobreix les ofenses» (10,12).

Dit això, la pregunta sempre és: si amb prou feines hom llegeix els articles del diari, qui farà l’esforç d’agafar la Bíblia?

* Periodista i escriptor excèntric. Vilallonguí del segle passat que ha après l’ofici de periodista a la manera clàssica i ortodoxa com cal aprendre tota ocupació que et pugui omplir l’estómac. Les facultats de periodisme són sospitoses, però això és tan llarg d’explicar que caldrà esperar les meves memòries. Guionista de ràdio i televisió, autor de diversos escrits en una època on només llegeixen 4 gats. Tot, sempre, ve de cara.