The Sleeping Giant

Thunder Bay (Ontario, Canada) és una bonica ciutat portuària situada a la riba nord del llac Superior. La més prominent característica d’aquesta ciutat antigament industrial i ara bolcada a la investigació mèdica i a l’educació d’alt nivell, és l’anomenat The Sleeping Giant (El Gegant Adormit). Es tracta d’uns turons a l’extrem de la llarga i sorrenca península de Sibley que, vistos des de la costa de Green Bay, semblen una illa amb un perfil ben peculiar, que recorda la figura d’un indi nord-americà ajagut a terra panxa enlaire, amb capell de plomes inclòs. Efectes de la perspectiva.

Inspirant-se amb el nom de l’accident geogràfic i atribuint-se representacions multitudinàries que ningú els ha cedit, uns quants activistes d’esquerra, avui només semianònims, varen crear l’anomenat The Sleeping Giants. Es tractava de dificultar la vida de les publicacions d’extrema dreta a través d’una variant de la pràctica de l’Stop Funding («prou de finançar» en traducció lliure). Mitjançant la denúncia pública i altres accions, es boicotegen les diferents entitats que publiquen anuncis en les dites revistes. Això les faria econòmicament inviables i les pot fer acabar tancant portes. Tle Sleeping Giants, gràcies a la màgia d’internet i de les xarxes socials, ben de seguida s’ha convertit en una multinacional de l’activisme polític amb innombrables franquícies arreu del món. Fins aquí pot ser que la cosa li soni acceptable, perquè vostè no és d’extrema dreta, oi? Bé, en realitat, l’amenaça i la coacció no són en si mateixes unes pràctiques angelicals exactament, menys quan impedeixen el lliure exercici del dret que aquí anomenem d’expressió. Però el pitjor és que el concepte d’«extrema dreta» per als Sleeping Giants, resulta molt elàstic i equival al dels anomenats antifeixistes («Antifes» per a abreujar).

Ja el 1938 Orwell va denunciar que, darrere l’escut ennoblidor del mot «antifeixisme» s’hi ocultaven intencions d’escassa honestedat. El punt de partida consisteix en assenyalar el feixisme (no sense mèrits propis) com l’exponent del mal absolut en política. A partir d’aquí, l’antifa es revesteix de noblesa justiciera i es presenta i disposat a combatre’l permanentment, amb totes les armes, en tots els camps.

La cosa es complica quan, per a l’antifa, el feixisme es troba ocult en qualsevol cosa, persona, actitud, entitat, negoci, partit, diari o el que sigui... que se situï a la seva dreta o bé que simplement, li caigui «gordo». El «feixisme», o altres termes equivalents en la simplificació grollera de l’activisme radical («ultraliberal» o «espanyol» són usats aquí com sinònims) és objecte de persecució eterna. Oberta la veda, per a caçar el «mal», s’hi val tot. Des de la queixa prou raonable i respectuosa fins al contenidor cremat. Des del cargol projectat amb ballesta (que pot travessar un crani humà a més de vint metres), fins al cap de porc. En determinats casos, es pot «entendre» (justificar) fins i tot el terrorisme d’alta intensitat. No cal anar lluny ni en l’espai ni en el temps per a trobar exemples.

Malauradament, aquest hooliganisme, que bàsicament és la manifestació d’algunes baixes passions violentes que els membres de l’espècie humana duem de fàbrica i que en l’adolescència i primera joventut arriben al seu punt màxim, gaudeix sovint de determinats suports còmplices. Més o menys dissimuladament, és clar, però molts són els que l’alimenten. Creadors d’opinió, celebritats i polítics passant per administracions públiques o direccions universitàries i empreses periodístiques en format televisiu, virtual o convencional més o menys públiques, privades o concertades. Sempre comprenen aquesta violència (invariablement defensiva), emparen les accions o bé les condemnen amb la boca petita mentre assenyalen amb dit acusador als «veritables» perills. Aquests, curiosament són els mateixos que ha denunciat l’antifa, o molt semblants.

Per descomptat, la ultradreta real també practica actituds paral·leles. No massa cal dir-ho a casa nostra, per fortuna i... per ara. En altres latituds la cosa no és tan tranquil·litzadora: Als Estats Units campen uns bèsties anomenats Proud Boys (Nois amb orgull), amics de rebentar (de vegades, a trets) les manifes, poc angelicals sovint, del Black Lives Matter. El candidat a la reelecció, en plena campanya, s’ha abstingut per ara de fer-ne la menor crítica en públic. Privadament juraria que tampoc en fa. Els vots són els vots i les eleccions es podrien complicar.

A Europa la cosa està més filtrada. Els partits de dreta pura europeus cerquen permanentment mantenir distàncies amb el feixisme autèntic, almenys de manera cosmètica. En conseqüència, eviten tot rastre de tolerància amb els seus sectors més salvatges. En canvi, a l’anglosfera existeix la xarxa dita Boogaloo, per bé que més que cap grup amb una mínima existència orgànica és un conjunt d’amants de l’extremisme ultra més brutal connectats per la internet profunda i que actuen en mode «llop solitari». Un boogaloo destacat era Brenton Tarrant, fidel admirador de Hitler i (ja en són ganes!) de Franco. Autor de la matança a la mesquita de Christchuch el 2019 (51 víctimes). Sinistre i repugnant sí, però no el fruit un activisme organitzat. I per sort, orfe de l’empara d’opinadors i identitats «comprensives» disposades a donar cert vernís intel·lectual i respectable a les seves brutalitats.

Vivim temps de governs mediocres, de visions a curt termini, d’oportunisme rampant i xarxes socials convertides en la baralla de fang més extremista i eixelebrada en la que el més radical sol atraure les majors simpaties. La cosa, mercès la crisi sanitària i econòmica, promet no millorar a curt termini. Cal exigir, encara que per a molts és demanar massa, activar les reserves de dignitat i bones pràctiques que encara tenim en les societats democràtiques. Millor avui que demà.

El gegant pot despertar-se. Però no el dels bells somnis de certa esquerra amb pretensions beatífiques de paus i justícies universals, sinó el de la brutalitat humana, violenta i criminal: El gegant destructiu i assassí del conflicte civil.

Magí Aloguín i Pallach: Professor. Llicenciat en Geografia i Història a la Facultat de Lletres de la UB a Tarragona. Professor d’institut des del 1983, ha exercit la docència a Reus, Cambrils, a l’Institut Campclar de Tarragona, d’on va ser director, i a l’Institut Pons Icart. Va ser professor adjunt de Geografia a la Universitat Rovira i Virgili.