Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

The great Gomis. Els alcaldes que guanyaven als seus partits

Què tenia l’exalcalde de Montblanc? Escolta, rumia, no es precipita, resol problemes, no en crea, prioritza el tracte personal a la burocràcia i on castiga la inflexibilitat del rigorisme institucional, hi oposa afabilitat i un somriure

Antoni Batista

Whatsapp

Josep Gomis no té un currículum: té un palmarès. Alcalde de Montblanc, president de la Diputació de Tarragona, diputat a Corts, conseller de la Generalitat, delegat del Govern a Madrid, president del Consell Social de la URV... A tot arreu ha passat pel càrrec fent coses i deixant-hi bon record i amics.

A les primeres eleccions municipals democràtiques, el PSUC estava segur que guanyaria l’alcaldia de Montblanc. Els comunistes rendibilitzaven el seu heroisme en la lluita contra la dictadura, eren segona força política a Catalunya, havien tret un costós diputat per Tarragona a les legislatives espanyoles, i l’adversari a la capital de la Conca era un franquista a qui pensaven fulminar a cop d’hemeroteca.

Josep Gomis, amb el seu estimat piano. FOTO: DT

Però resulta que aquell personatge presumptament derrotat va demostrar que utilitzar les institucions franquistes no era necessàriament sinònim de ser fatxa, va arrasar i va guanyar per una aclaparadora majoria absoluta del 58 per cent de vots, que repetiria a les eleccions següents. Era Josep Gomis.

Què tenia el senyor Gomis per guanyar contra el seu passat i contra el futur dels altres? Totes les virtuts que adornen les persones que conjuminen el cor i la raó i que es fan tan estranyes a la terra hostil de la política. Escolta, rumia, no es precipita, soluciona problemes, no en crea, prioritza el tracte personal a la burocràcia i on castiga la inflexibilitat del rigorisme institucional, hi oposa afabilitat, un somriure i, si pot i no vulnera lleis ni ètiques, fa un favor.

De seguida es va veure un rastre evangèlic de «va passar fent el bé» (Lluc 6, 9), i va ser president de la Diputació de Tarragona amb el suport majoritari de partits tan diferents com CiU, el PSC... I el PSUC! Heus aquí l’explicació de la seva captura de share més enllà de les seves sigles: aquells alcaldes que guanyaven als seus partits. Gomis treia més vots que CiU, com Maragall i Nadal en treien més que el PSC a Barcelona i Girona, o Antoni Far-rés (1945-2009), que en va treure a Sabadell més que el PSUC.

Era la primera generació de grans alcaldes, que legítimament es podien sentir batlles de tota la ciutadania, perquè fins i tot els qui no els votaven els reconeixien la vàlua. El que tots plegats -només he citat uns exemples de molts- van fer pels seus municipis ha quedat com un llegat en obra pública que encara gaudeixen els qui avui ja no podran votar-los perquè són al jubileu de la senectut que mai no envelleix.

Haurem de veure, a les eleccions municipals de la primavera vinent, si la polarització que nia al moment polític actual acaba amb aquella tradició, diria que sana, de votar persones per sobre de partits. Plana l’acusació de traïdoria contra els qui trenquin disciplines de vot, fins i tot a l’elementalitat democràtica de les urnes, on el vot és secret, i a veure quin indi vota un consti o quin consti vota un indi, si resulta que això no és 2019 sinó 1931 i no anem a enquitranar els paviments, a enllumenar les zones fosques i a rebaixar l’IBI, sinó a fer caure el Borbó i proclamar la República.

The great Gomis està dotat per a les arts, això ajuda a entendre la seva manera de fer: fa teatre, escriu i, sobretot, toca el piano com només el toquen els qui senten més que no oeixen. Va néixer predestinat el 22 de novembre, Santa Cecília, patrona dels músics. Aquest any en fa 85, números prou rodons per als honors i per aprofitar la seva saviesa.

Antoni Batista és periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También