Más de Opinión

Opinión Periodista i escriptor excèntric

Tot allò que es perd: o el valor de les petites coses que ja no tenim presents

L’adeu al ventall, el complement estiuenc per excel·lència. 
Difícilment trobareu el millor accessori contra la canícula, amb més art i literatura afegida

Jaume Nolla

Whatsapp
Jaume Nolla. Foto: DT

Jaume Nolla. Foto: DT

Aquest estiu de terrasses plenes i cinquena onada de COVID-19 (tot i que, en general, fem veure que no passa res, no fos cas que ens quedéssim sense la «turistada») he pogut copsar la desaparició d’un complement que ha caigut incomprensiblement en l’oblit i el desús: el ventall.

Queden lluny els dies de canícula a les esglésies plenes, els dies de festa major, on tot de dones es ventaven fent petar els «vanus» damunt de les pitreres, tot fent un so compassat i hipnòtic que provocava que amb prou feines poguessis sentir el sermó del capellà (si tenies la sort de tenir un capellà que sabés fer sermons, la qual cosa, tant abans com ara, era i és una rara avis).

Un accessori del qual Ava Gardner se’n delia i que Elisabetta Farnese, segona dona del rei Felip V (Déu el tingui sempre soterrat a l’infern), en va arribar a tenir una col·lecció de més de 1.600!

Lluny del ventador primitiu de plomes o papir dels antics egipcis, els ventalls amb tela i les varetes que permetien obrir i tancar-lo, a part de ser una arma que encara avui dia es fa servir en les arts marcials, fou un invent xinès i, d’allà estant, va arribar a Europa al segle XV, esdevenint ben aviat un accessori artístic.

Se’n van fer de nacre, d’ivori, amb incrustacions de perles i, fins i tot, n’hi havia amb mirallets incorporats, no pas per a retocar el maquillatge, sinó per a veure els admiradors que les dames tenien al darrere.

Malgrat tot, val a dir que els ventalls sempre havien estat «unisex». És a partir del segle XX que sembla només quedar per a les senyores. Malgrat tot, encara avui, a Andalusia, hi ha ventalls una mica més petits i de colors més soferts, per als senyors, la qual cosa és d’agrair, sobretot en un món on diuen que ha d’imperar la igualtat de gènere.

Val a dir que el bon ventall, el que venta de debò és el que té vora un pam de tela. Aquell que amb prou feines té dos dits de roba, no serveix per a res.

Encara afegir que de la mateixa manera que s’ha perdut el ventall, molt abans es va perdre el llenguatge secret que se’n derivava qui en feia ús. Obert, deixant veure els ulls: t’estimo. 

Tapant els ulls: no insisteixis, no hi tens res a fer. Tancat, tocant la galta dreta: sí. Tancat, tocant la galta esquerra: no. Tancat, tocant els llavis: silenci, ja parlarem després...

Tot es perd. De la mateixa manera que es va perdent l’armilla i la corbata i l’agulla de corbata que, en absolut està passada de moda i és més útil que mai. És lamentable veure tot d’homes amb les corbates al vent sucant plats de sopa.

I el barret, sí que s’ha perdut definitivament. Va començar a desaparèixer a Alemanya després de la primera gran guerra, a causa de la fallida econòmica de tot el país. I això es va anar escampant arreu d’Europa.

A casa nostra ja havíem perdut la barretina, tot i que alguna persona gran fins als anys 50 encara la duia. Després amb la dèria bolxevic, va començar a córrer la brama que dur barret feia burgès.

Va arribar la gorra de diverses menes, més o menys proletària, però per una dèria de modernitat mal entesa a casa nostra, fins i tot la gorra ha fet la fi del cagaelàstics.

Que la raça humana va en decadència ja ho deien els grecs de fa més de 2.000 anys. Però si visquessin avui dia, s’esgarrifarien.

Recentment vaig ser titllat d’arnat i anacrònic per haver gosat dir a un jovencell que, comprar unes sabates de qualitat i de tall clàssic era del tot convenient en lloc d’anar amb vestit (americana i pantalons de mudar) i calçat amb sabatilles esportives.

Vaig gosar dir que allò era un atemptat contra el bon gust. Evidentment, vaig ser, virtualment, penjat a la forca, com les bruixes. Tanmateix, malgrat que troni, llampegui i caigui pedra, sempre mantindré que una persona ben vestida de tall clàssic és mil vegades millor que qualsevol moda passatgera, sovint, amb un gust més que dubtós.

Si no ets jove i amb un cos perfecte de revista (i encara en aquest cas, igualment) sempre recomanaré fugir de les modes tant com es pugui, si no vols acabar semblant o un sac de patacons o un despenja cistells, segons les «etxures».

Vilallonguí dels anys 60 de la passada centúria. Periodista d’ofici com els d’abans. A la pràctica, un escarràs. I sempre notant la mirada despectiva d’alguns capitostos tot pensant que ja cobres prou i massa pel que fas. L’objectivitat és una farsa i de la tan lloada llibertat d’expressió, no en parlaré, per decòrum.

Temas

Comentarios

Lea También