Tot no val

L’ origen del mot fama té a veure amb la reputació però també amb els rumors. En llatí difamar volia dir, senzillament, ‘fer publicitat’; ja tenien el verb infamar per privar de la fama algú. Al llarg de la història ha estat una arma habitual… el gran Umberto Eco va introduir el terme máquina del fango per expressar com se centrifuguen mentides per preservar el poder establert. El fang sempre empastifa i costa de netejar.

En les relacions personals ha aparegut també la pornografia de la venjança, quan l’exparella envia vídeos privats a tort i a dret... també aquesta venjança pot passar per buscar la infàmia de l’altre amb un assortit de mentides, mitges veritats tretes de context i alguna veritat de temps passats (qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra) per generar un relat dels fets que busqui el maniqueisme d’un bo i un dolent.

La versemblança en la literatura, posem que parlo del Tirant lo blanc o de Madame Bobary, sempre ha estat un valor en alça… i l’obsessió per l’adversari té en Moby Dick una lectura imprescindible. Els textos de Verdaguer, En defensa pròpia, són una mostra d’una voluntat de contestar però la indefensió de qui rep aquest atac és gran. No sap a quantes persones s’ha contactat ni què s’ha dit i és difícil poder explicar-se i rebatre els arguments falsos abocats. Les xarxes socials avui són una plataforma fascinant per dur a terme aquesta ingent tasca de difamació i tirar-ho enrere és, gairebé, impossible.

Què li queda a l’afectat? Potser llegir Baudelaire quan, al pròleg de Les flors del mal, deia: «aquest matí he estat prou imprudent per llegir alguns diaris; de sobte, una indolència, del pes de vint atmosferes, s’ha abatut damunt meu, i davant l’espantosa inutilitat d’explicar el que sigui a qui sigui, ho he deixat córrer. Els qui saben ja endevinen què vull dir, i per als qui no poden o no volen comprendre amuntegaria en va les explicacions».