Totes les cartes al director del dia

Señor ministro, lo le compete pinchar mi teléfono

El Partido Popular pretende dar poder al Ministro del Interior para pinchar los teléfonos de ciudadanos bajo sospecha de conductas delictivas. Es realmente algo que supera cualquier fantasía que uno pueda tener sobre las incoherentes atribuciones que el PP pretende lograr.

A donde vamos a ir a parar si el PP pretende que una decisión estrictamente judicial la pueda tomar un cargo político. Ya de paso, que también el Señor Ministro decida y ordene los registros de oficinas, casas y propiedades, y porque no, ya puestos cerremos las persianas de algunos juzgados y que sea también el Señor Ministro que instruya las causas.

Venga hombre, no hay nadie que alce la voz para impedir, no que esto suceda, si no que esto no pueda ser ni planteado.

Pedro Javier Marín Garreta

(Tarragona)

Agraïment al Joan XXIII

Em dic M. Pau i vaig tenir un accident de trànsit el passat 13 de març de 2014 a la N-340, a l’alçada de l’Ametlla de Mar.

Em conten que l’accident va ser molt greu i que jo estic viva de miracle; però no va ser només un miracle, algunes mans humanes van influir, i per això escric aquestes paraules, per poder donar gràcies i reconèixer el mèrit i la professionalitat de les persones que em van atendre i que van fer possible que a dia d’avui pugui dirigir-me a elles.

Com deia, el meu accident va ser sonat, vaig estar 1 hora atrapada al cotxe fins que els bombers van aconseguir treure’m, pujar-me a l’helicòpter i portar-me a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. En aquell moment va acabar la labor dels primers sanitaris que em van socórrer inicialment i als que també vull donar les gràcies per haver fet possible que pogués arribar a l’hospital. No us penseu pas que m’oblido dels Mossos d’Esquadra i del personal de carretera que van atendre l’accident, moltíssimes gràcies a vosaltres també.

I un cop a l’hospital, el metges van obrar la seva màgia. Personal d’urgències i cirurgians en cap van ficar fil a l’agulla per a que no em dessagnés, i gràcies al Banc de Sang i a les 17 bosses de sang rebudes de gent generosa, van aconseguir el propòsit.

Evidentment jo no recordo res, ni d’aquell dia, ni de 15 dies més tard, però si que la meva família ha anat explicant-me com em cuidaven, curaven, operaven i em tornaven a sedar i operar, i em van dir alguns dels noms de les persones que em van atendre, com el dr. Jordà (sóc jo doctor, l’enginyera) i el dr. Moreno; de la dra. de cirurgia digestiva i les ginecòlogues que em van atendre i operar no he aconseguit esbrinar-ne el nom, però gràcies de tot cor.

De la resta de personal d’infermers i infermeres, ja fossin de la UCI, de Semi-Crítics o de la 5ª planta, només recordo alguns noms o cares, ja que em venen imatges o flashos confusos. Així que només recordo una Teresa, una infermera amb nom basc i cabell llarg que em va treure les grapes de la panxa i que anava amb un infermer que es deia Xavi, la manya Pilar i la valenciana.

Sé que és la vostra feina, però no per això el mèrit és menor. Jo estic viva gràcies a tots/es vosaltres, a la vostra professionalitat i cura, i no era gens fàcil, tenia més d’un peu a l’altre barri, i si no que li preguntin al mossèn Xavier, que fins i tot, l’extremunció em donà. Ell i les seves sabates silencioses que venien cada nit a desitjar-me feliços somnis.

Un vegada més us dono les gràcies i aprofito per recordar a tots aquells que no tenen fe en la professionalitat de la Sanitat Pública, que aquest personal sanitari ha aconseguit que jo tornés a la vida, i això només s’aconsegueix amb molta professionalitat.

Aquest escrit és una crida al reconeixement d’aquests professionals des del meu profund agraïment. Gràcies, moltes gràcies.

M. Pau Benet

(Tarragona)