Totes les cartes del dia

Compromís, segellat amb sang?

Quan arriben les eleccions els brams d’ase no tornaran a arribar al cel, però arribaran als seus pollins. Vull fer referència a les paraules de Josep Maria Cruset, alcalde de Riudoms i vicepresident de la Diputació, en una pregunta sobre l’IBI a l’entrevista de la revista local L’Om, 518.

Estic convençut que el Sr. Cruset sap que el valor cadastral és administratiu, no pas de compravenda. També que no l’imposa l’Estat al seu caprici, resulta de l’aplicació dels criteris de valoració recollits a la ponència de valors que aplica l’Ajuntament de cada poble. L’IBI és un impost local que grava el valor dels béns immobles i la llei dóna capacitat als ajuntaments per determinar els tipus que poden establir.

Al BOE núm. 296 d’11 de desembre de 2013, una llei estableix en una relació que els municipis de la ponència de valors de l’any 2007 ( en temps del boom immobiliari), com Riudoms i 10 més de la província haurien d’aplicar un coeficient del 0,80, que vol dir una baixada del valor cadastral del 20 %. L’únic poble que no ho ha aplicat és el que vostè governa, Sr. Cruset. Tanmateix en aquesta província 158 municipis que per la mateixa llei podien apujar els valors, 68 ho han fet i 90 que també ho podien fer, no ho han fet, pensant potser en la situació econòmica dels ciutadans.

Els valors cadastrals dels béns immobles de Riudoms són els més alts de la província i de ben segur de Catalunya i d’Espanya. Només cal que faci la corresponent comprovació i amb transparència la posi a disposició dels contribuents. Sr. alcalde, els escrits són immortals i queden per a la història. No dir mentides és un dels seus compromisos amb la gent, que com diu vostè a l’entrevista, és segellat amb sang. Tal dia farà un any.

Salvador Mestre Domingo

(Riudoms)

Les passarel·les de Tarragona

Serà una o en seran dues? Vet aquí la qüestió. Primer ens van vendre que serien dues les passarel·les que posarien per connectar Tarragona amb la platja del Miracle i amb l’estació. Els dibuixos eren bonics i et mostraven una realitat propera.

Ara resulta que el Port en farà una, que preveuen tenir acabada a finals de 2016 (Déu n’hi do), però de l’altra, Adif no en sap res de res. Pot ser que s’expliquessin en català i no van entendre el que demanaven. O també podria ser que ens prenguessin el pèl a tots, i com que aquí ens queixem amb la boca petita, es burlen del ciutadà. No pot ser que un dia diguin una cosa i l’endemà una altra. No és seriós. I van presentant nous projectes com si tinguessin una vareta màgica, a veure qui la fa més grossa.

Temps d’eleccions, temps de dibuixar somnis, temps de mentir. Sempre igual. Res canvia.

M. Elisa Aragonés Domènech

(Tarragona)

El alcalde me bloqueó en Facebook

Aún puedo recordar cómo me bloqueo del Facebook el actual alcalde de Salou, el señor Pere Granados (FUPS-CIU). Fue hace dos años y por aquellos tiempos no había elecciones ni tampoco buenos modales del alcalde.

La discusión se realizó siempre con una cordialidad por ambas partes, sin insultos ni humillaciones. Pero el señor Pere Granados reaccionó como un niño al que no le compras su juguete favorito, pero en vez de patalear y llorar decidió bloquearme. No le gustó que divulgase los datos de deuda pública que tenía el municipio por aquellos tiempos, para él todo eso era una cosa menor de su «buena gestión».

La verdad es que me sentí indignado, fue una falta de respeto a un ciudadano. ¿Se supone que es el alcalde de todos, no? Pues hoy, al salir al balcón de mi casa, me encuentro con un cartel del señor Granados, con el lema ‘Amb tu, pel progrés de Salou’. Al verlo se me ha escapado una pequeña carcajada recordando lo sucedido y al pensar que el mejor lema seria ‘Sense tu, pel progés de Salou’.

Javier Paradinas Prieto

(Salou)

Ni un triste 25%

Intolerancia es la palabra que me viene a la cabeza cuando oigo a la Consellera de Educación, Irene Rigau, afirmar que hará lo que sea para evitar que un pequeño porcentaje, el 25% de las clases, puedan darse en castellano. A mí me indigna la indignación de la señora Rigau, que no permite que la convivencia normal de nuestros dos idiomas en la calle se traslade a la escuela. ¿Por qué esa obsesión por una inmersión monolingüe, pura y dura, basada en que la lengua que hablamos la mitad de la sociedad sea arrinconada y excluida de las escuelas? ¿Qué daño hace a nuestros hijos que puedan aprender un triste 25% en una lengua hablada por cientos de millones de personas en todo el mundo y que necesitarán en su futuro profesional? ¿Por qué tanta intransigencia lingüística, señores nacionalistas?

Miguel Torres

(Lleida)