Totes les cartes del dia

Llegim a Miquel Roca

A La Vanguardia del 21 d’abril, l’admirat ex polític ens alliçona a l’article «Europa del benestar» contra el Tractat de Lliure Comerç entre Europa i EUA –que s’està estudiant–, basant-se en què avui tenim un estat de benestar únic i exemplar i que el tractat hauria d’homologar-se amb els EUA i atemptaria les bases del benestar europeu.

Val la pena llegir-ho. Si parlem de progrés, no cal dir que els EUA és el capdavanter del Món. Potser massa, perquè el Progrés no pot ser il·limitat ni indefinit. Un tractat de lliure comerç que lligaria les dues economies occidentals més democràtiques i liberals del Món, fora un avenç colossal i un reforçament de la prosperitat comuna, i m’estranya que un liberal com Miquel Roca hi estigui en contra.

Sabem que als EUA tenen la creença que la gent s’ha d’espavilar individualment: que no ha d’esperar que l’Administració ho faci. El gran Kennedy ho digué molt gràficament: «No pensis en el que Amèrica pot fer per tu, sinó que pensis en el que tu pots fer per Amèrica» És «l’esperit pioner».

A part, no podem oblidar que EUA ha salvat Europa per 3 vegades; en dues guerres i amb el Pla Marshall, ja que és el «xèrif» del Món, gràcies al fet que dedica una bona part de la seva enorme riquesa a mantenir una força militar capaç d’intervenir on faci falta. Si Europa, en els darrers decennis és el que és i es manté com una gran regió de progrés i de justícia social, és gràcies a la defensa que n’ha fet sempre EUA, que al meu entendre se’ns apareix com la filla gran d’Europa. Molts cops més europeista que nosaltres mateixos. Als europeus, ens ha de fer por construir una gran zona de lliure comerç?

Francesc Font de Rubinat

(Advocat. Reus)

La bandera catalana

En un país com el nostre, sotmès constantment a tota mena de vexacions, manipulacions i rebaixes nacionals i lingüístiques, s’ha acabat substituint alegrement «la bandera» –cada nació té una bandera– per «la senyera».

Cal recordar una vegada més que «la senyera» és l’ensenya dels orfeons, i el vibrant El cant de la senyera és l’himne de l’Orfeó Català (que escrigué Joan Maragall i musicà Lluís Millet).

L’error de dir «senyera» en comptes de bandera, arrenca dels fets del Palau de la Música Catalana esdevinguts el dia de l’homenatge al poeta Joan Maragall, en què el censor prohibí El cant de la senyera creient-se –per ignorància– que era l’himne de Catalunya.

És evident que la bandera catalana fa por i respecte als espanyolistes, en canvi, la «senyera» la veuen com una «banderita regional» folklòrica i insignificant. Espanya ens estima...

Jordi Pausas

(París)

El Teatre Tarragona, bonic, però poc pràctic

Som amics de la bona música i, moltes persones esperàvem amb delit, que s’acabés de construir l’actual edifici del Teatre Tarragona, però, oh sorpresa!, el Teatre, que és preciós, no és prou pràctic i, quina llàstima!, la majoria dels assistents som persones grans i algunes, amb alguna dificultat física que, a mesura que passi el temps, amb més dificultats ens trobarem.

Si puges en l’ascensor, no para en la primera platea i, quan hi arribes, i veus aquells escalons tan alts, que no saps si pujar, baixar o marxar.

Sort que les hostesses, molt amables, fan grans esforços per ajudar a les persones que ho necessiten.

Resumint, creiem que aquest local de Teatre, tot reconeixent que les butaques són molt còmodes, no reuneix les condicions adequades per les persones grans, amb dificultats físiques, especialment de mobilitat. No obstant el que he manifestat, seria bo que s’hi posés cura per la tranquil·litat dels ciutadans.

Felicito el senyor arquitecte i l’Ajuntament de Tarragona perquè el Teatre fa goig, però no puc fer-ho plenament per tot el que acabo d’explicar.

Roser Cañelles Colomé

(Tarragona)