Totes les cartes del dia

Les notes dels nostres fills

Ja tenim totes les qualificacions escolars dels nostres fills i uns poden respirar i d’altres els espera un estiu complicat.

Mirant el procés que ha portat al resultat final, m’adono de tot l’esforç que hem posat per portar els fills al final d’una manera satisfactòria. Hem superat problemes de comunicació entre el professor i l’alumne, hem passat per sobre simpaties, hem sentit impertinències dels companys, ens hem topat amb la pròpia incompetència.. i hem seguit fins al final.

Pares i professors van guiant, animant, confiant i sobretot despertant curiositats i emocionant a l’alumne amb les matèries. Les tres parts –pares, professors i alumnes– han d’anar a una per optimitzar resultats, sembrant el dia a dia d’objectius assumibles i divertits. No crec en un professor que digui que ja ha fet les hores que marca Ensenyament, o amb un pare que pensa que l’escola ja fa el que cal o que un alumne descarregui la seva mandra amb la suposada incompetència del professor.

Avui no n’hi ha prou amb tenir una llicenciatura per donar classe. Ni amb la ciència infusa per ser pare. Cal donar entrada a la gestió, tant de persones, com de sentiments. A la capacitat de motivació davant els alumnes, un professor de química ha de ser un boig de la química i saber transmetre-ho. S’han de tenir en compte els diferents tipus d’intel·ligència, en total set, cal saber descobrir les habilitats personals i promocionar-les. Els pares han d’estar immersos en aquest procés, sense perdre pistonada en les novetats que van apareixent en temes educatius i de formació. Tot un objectiu engrescador pels pares i professors.

Domingo Castilla Palau

(Constantí)

L'Espluga de Francolí, vergonya!

Tot i que ja estava anunciat, l’expectació per veure com es repartirien els vots dels 11 regidors electes a l’hora d’escollir alcalde el dia 13 de juny fou gran. Era difícil de creure que un veí de l’Espluga, que ha de conviure dia a dia amb la gent del poble, pugui trair, públicament, davant de tothom, les persones de la seva pròpia candidatura i, sobretot, els electors, la majoria gent gran, que van votar amb una intenció clara i coneguda de canviar de mans l’alcaldia; però així va ser i el regidor electe Antoni Vendrell Guasch va fer alcalde amb el seu vot el cap de llista perdedor, David Rovira. I a canvi? Tinent d’alcalde amb un sou anual de 7.200 € i potser una cadira al Consell Comarcal. Hem de fer poble! Havia dit. I nosaltres diem: poble, o casa? És clar que quan la traïció té premi, tan culpable és qui el dóna com qui el rep, i per això el Sr. Rovira conservarà també sou i càrrec.

S’han trobat l’ambició en un costat i la gana a l’altre. D’una banda l’ambició obsessiva, il·limitada, malaltissa pel poder i pels càrrecs públics: primer alcalde a la història de l’Espluga que es posa sou (22.000 € l’any) per mitja jornada, coincidint el 2008 amb la presidència del Consell (22.000 € més), el 2011 diputat provincial amb dedicació exclusiva i un sou de 58.756 € i ara, pensem, deu voler anar al Parlament on el sou és, com a mínim, de 4.000 € mensuals. Renoi, quines ganes de servir a l’Espluga, no? I els dirigents de Convergència no ho veuen? No els ha perjudicat prou ja aquest senyor? Que no saben el que fan! Ells veuran què els convé.

A l’altra banda, la gana. Que en fa fer, de coses, la gana! N’hi ha que s’hi jugarien la dignitat. Altres en canvi no saben ni què és. I al poble, què li queda? Al poble li queda la vergonya i el mal record d’un dia tristíssim amb els xiulets i crits de traïdor!, traïdor! que són la millor mostra d’allò que la democràcia no ha de ser.

I, quan surten al carrer, no els cau la cara de vergonya?, em preguntava algú. Doncs no, vaig contestar-li. Com vol que els caigui... En fi, nosaltres no ho sabíem i es veu que també a l’Espluga hi ha de tot. Quina pena! I quin fàstic!

Frederic Torruella

(Promotor de l’Agrupació

d’Electors Espluga Viva)