Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Totes les cartes del dia

Whatsapp

Reus, París, Londres, la lluna

En Joan Martí i Palau va néixer a Reus el 24 de setembre de 1912. Ben aviat es va adonar que la seva vida era la pintura. «Tot el temps per a la pintura «Tot». Només la mort pot deslliurar-me’n» va arribar a escriure.

Quan Catalunya fou ocupada per l’exèrcit franquista ell i la seva família van exiliar-se a Bèlgica amb les seves primeres teles.

Paisatges dels voltants de Reus, camps cultivats, oliveres i bosquets de pins amb un estil pictòric que contrastaria radicalment amb les seves pintures posteriors que girarien a l’entorn la seva feina de mecànic i després de la seva etapa més coneguda i reconeguda, amb la passió vers els seus amors i desamors viscuts, expressada amb uns colors primaris, violents i impactants.

En Joan, però, compartia en paral·lel un altre amor. L’amor envers la seva pàtria que enyorava i enyoraria fins a la seva mort tot i que, per ideals, ja no la va voler trepitjar més. Aquest amor idealitzat envers Reus i Catalunya es va plasmar en diferents quadres especialment en un on apareixien planetes amb lletres d’impremta ben perfilades, s’hi podia llegir «Reus, París, Londres, la lluna».

En Joan era d’estatura baixa, de mirada viva malgrat que només hi veia d’un ull i quan reia, que ho feia sense miraments i assiduïtat, ensenyava unes dents ben separades. Els seus moviments eren ràpids com la seva ment que disparava paràgrafs llargs sense pudor, plenes de sentit i d’ironia que obligava a l’interlocutor a concentrar tota la seva atenció per a esbrinar el sentit frívol o profund del seu discurs sempre divertit que difícilment deixava indiferent a ningú. En Joan amb el seu català de Reus perfumat per una lleugera cantarella francesa era capaç d’atreure l’atenció al seu voltant.

Com a bon artista desprenia aquest toc d’excentricitat i de genialitat que feia que molta gent el considerava un foll simpàtic que no tenia pèls a la llengua. Sovint incomodava a les ments ben pensants que fingien escandalitzar-se. Amb la bandera catalana per tirants passejava la seva catalanitat sense complexos per Bèlgica. En Joan era pintor i català, un binomi indestriable que configurava la seva personalitat i la seva identitat.

Un dia, un periodista li va demanar intrigat com podia aconseguir uns cercles tan perfectes en les seves obres. «Molt fàcil» va contestar-li en Joan mentre obria un calaix on guardava cercles ben retallats de diferents mides. En Joan també fou membre del Casal Català de Brussel·les fins que va morir el 2002 a la capital belga on reposa en pau, si és que la seva ànima entremaliada li ho permet.

M’agradaria que Reus, la seva ciutat, i Catalunya, el seu país, el coneguessin i el reconeguessin.

Jordi Colomer

(Torredembarra)

La Encíclica del Papa Francisco y el pueblo inundado

La Encíclica del Papa Francisco I y el pueblo inundado.

«Laudato Si, alabado sea»

Hace varios días, leí en el Diari de Tarragona la puesta en circulación de la primera encíclica del Papa Francisco I «Laudato si» (alabado sea), por medio de la cual, el Santo Padre intenta buenamente llamar la atención del mundo entero sobre la apremiante responsabilidad que toda persona consciente tenemos y mayormente los más directos responsables de que existe un grave peligro de desaparición del Planeta Tierra por causa del cambio climático.

Creo que son muchos los avisos que se han dado por los diferentes medios de comunicación; pero según parece, no se presta la debida atención; debido quizás, a que, en los mismos avisos ya puestos en circulación, la hecatombe se cree bastante lejana. Pero como el Santo Padre se supone previsor, con sus advertencias quizás logre detener ciertos desafueros y reflexionar sobre este grave problema.

Es posible reírse del peligro a largo plazo; pero creo no lo vean igual, aquellos que, en algunos puntos de España sin ir más lejos, han visto sumergidos sus hogares y el pueblo entero bajo las aguas de algunos embalses.

Y si bien el peligro está lejos, es un deber ineludible que la actual generación, pensemos en remediar en lo posible los efectos devastadores a sufrir por los futuros descendientes, que, al fin y al cabo, son naturales familiares nuestros.

Joaquín Suñé

(Tarragona)

Temas

  • CARTAS AL DIRECTOR

Comentarios

Lea También