Totes les cartes del dia

Europa no puede dejar de ser Europa

Un viaje seguro, después de que los refugiados hayan sido identificados en los campos de los países vecinos a Siria, permitiría eliminar el control de las mafias, el comercio de pasaportes y el descontrol de las fronteras. Esta fórmula, de igual modo, consiente un adecuado reparto por cuotas.

La mala gestión de la crisis de los refugiados amenaza la cohesión del proyecto europeo. Europa tiene capacidad y recursos para afrontar, falta voluntad política. Europa no puede dejar de ser Europa.

Lluís Esquena Romaguera

(Torroella de Montgrí)

‘La sonrisa de Mona Lisa’

Per celebrar el dia de la dona, ens van programar la pel·lícula La sonrisa de Mona Lisa. Ja la tenia vista, però la trobo força interessant pel tema que tracta i la vaig tornar a veure.

Es gaudeix d’unes magnífiques instantànies, que només podries viure si fossis estudiant al Wellesley College, imponent, intimidant, preciós. Tens a part, l’oportunitat d’endinsar-te als costums de les famílies benestants de 1953, data que tracta la pel·lícula.

Primer tot és molt bonic, els estudis, les festes, les amigues, fins que la nova professora arribada per impartir classes d’història de l’art (Julia Roberts), s’adona que un cop acabats els estudis, el fi d’aquelles intel·ligents noies és el matrimoni, encara que alguna n’hi ha que voldria continuar estudiant una carrera universitària.

Per a elles la cultura només era per poder continuar fent vida social i tenir fills i criar-los, naturalment sempre amb donzella. No oblidem el delicat tema que si el marit se’n mirava a una altra, ella havia d’ignorar-ho i fer com si no sabés res de res.

El paper d’idiota, vaja. Avui dia, si alguna noia veu aquesta pel·lícula, es farà un tip de riure, perquè al College també ensenyaven a passar l’aspirador, planxar, posar taula per organitzar sopars al cap d’oficina del seu marit, maquillar-se abans que ell arribés a casa a les nits, i sobretot posar sempre bona cara.

La impecable interpretació, et fa viure l’ambient com si estiguessis allí. Per sort els temps han canviat i res és el que era. Ara només queda continuar millorant.

M. Elisa Aragonés Domènech

(Tarragona)

La Barcelona iconoclasta

El monument vuitcentista dedicat al navilier Antonio López y López, marquès de Comilles, forma part del paisatge urbà i la història de Barcelona.

A la base del monument s’hi poden llegir uns versos que li dedicà Jacint Verdaguer, que en el marc de la Renaixença, tornà a situar la llengua catalana a la categoria de llengua literària.

Verdaguer va establir-se a la residència de López, al Palau Moja, a la Rambla, en qualitat de capellà i almoiner. Per motius de salut viatjà en els vaixells del navilier, en el decurs dels quals escrigué L’Atlàntida i l’entranyable L’emigrant, que musicà Amadeu Vives, que amb el temps es convertí en el cant patriòtic nostàlgic, especialment per als exiliats de la Guerra Civil.

El 2010 l’entitat SOS Racisme i els sindicats CCOO i UGT demanaren a l’Ajuntament de Barcelona la retirada d’aquest monument, a causa del suposat passat esclavista de López.

Tot i que a Barcelona no hi ha gaires monuments, els iconoclastes sempre hi han tingut predicament.

Deu ser per això que l’Ajuntament encarrega els monuments de més compromís als grafistes abstractes...

Jordi Pausas

(París)