Totes les cartes del dia

Mort i funeral de Juan G. Rodrigo Knafo

Aquell divendres 6 de març de 1976 vam confluir treballadors que van baixar de la refineria i els mobilitzats habituals. Els grisos estaven als carrers laterals a la Rambla Nova, no al mateix centre, i van acabar arribant els temibles de Valladolid. Els universitaris ens vam refugiar a la seu de l’antiga Salle, amb la novetat que els grisos hi van entrar. Recordo, acabada l’assemblea, haver escrit amb guix a la pissarra de la gran aula habitual el text de la cançó de Raimon: «Quan creus que ja s’acaba torna a començar...»

Els dilluns, funeral a l’església de Sant Francesc, amb l’aparició extemporània d’un text signat pel PTE contra el PSUC. Segurament autoria de Jordi Tiñena, el després novel·lista, doctor en novel·la històrica catalana, gran informàtic, catedràtic i director d’institut, admirable intel·ligència. Per part meva vaig aportar una corona comprada a la floristeria Pros, que llavors portava la jardineria de Ca Caminal, finca veïna de casa, a Altafulla.

Més que atemorits, després del funeral, ens vam manifestar per la rambla Nova. La nostra colla de la rodalia del Baix Gaià, per les voreres, a punt d’arrencar a córrer. Vam merèixer una foto de la BPS. Que rescabalada per Pedro Heras, per a elaborar el seu llibre de La oposición al franquismo en las comarcas tarragoninas (1939-1977), en vaig fer còpia i la tinc ben emmarcada, sempre a la vista, des d’on ara escric.

Hi som el Quique Gibert, que passà algunes setmanes a la presó, el Nitus Cañellas de la Nou, la Rosa Virgili de la Riera. Quan l’agost de la Marxa de la llibertat vam donar una llista de cinquanta implicats a la comandància de la Guàrdia Civil de Baix a Mar de Torredembarra.

Quan els quaranta anys ja no són els del franquisme, sinó els del decisiu 1976, sobretot per les seves mobilitzacions (algunes amb morts) opositores més que per les reformes internes de la monarquia, encara continuista, agraeixo que el Diari se’n faci ressò.

Llavors teníem com a lluitador exemplar el sindicalista de CCOO José Estrada. I cada dilluns ens reuníem el secretariat local de l’Assemblea de Catalunya. Buscàvem legalitzar manifestacions.

Que el règim s’acabava m’ho demostrà el comissari Bozalongo quan m’interrogà en la detenció i procés al TOP núm. 2 del 4 d’abril pels ajuntaments democràtics. Ja anem per la desena legislatura. Final molt feliç que donen sentit a aquelles morts; que segueixen commovent-nos, només a la poca minoria que hi érem, compromesos.

Fonxo Blanc (Altafulla)

Brussel·les i els mals estructurals

Els darrers atemptats criminals del 22/03/2016, al cor de la capital d’Europa, posen de manifest que, principalment en el conjunt del vell continent vivim, sociològicament parlant, una època molt complicada, de temps nihilistes molt accentuats.

No hi ha dubte que, d’entrada, cal esmentar que les teories de Francis Fukuyama sobre «la fi de la història» del 1991, en què es plantejava una societat, lineal, idíl·lica i comandada per un únic sistema capitalista neoliberal (que de fet era i és terriblement conservador) han fracassat estrepitosament.

El segle XXI ha implicat i implica, més que mai, un retorn (descarnat i desordenat) a la història. El pitjor de tot de la situació actual és que el «mal estructural» del retorn al nihilisme irracional i obscurantista (barrejat i/o justificat amb el fet religiós) és una autèntica «arma letal» de doble sentit.

Així, el fenomen gihadista (tercermundista i situat també en el quart món del vell continent i dels Estats Units) pot tenir, ja està tenint, una contrarèplica a Occident, la qual cosa pot provocar el col·lapse de la democràcia i la regressió obscurantista més absoluta.

Josep M. Loste (Portbou)