Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Totes les cartes del dia

Whatsapp

Salvador Ferrando, un prevere i poeta en l’oblit

El dia 9 de juny va morir en l’oblit el Salvador Ferrando i Bardina, sacerdot i poeta. Havia complert 91 anys. Va ser rector a Prades, les Borges del Camp i altres pobles, i últimament a la Puríssima Sang de Reus. En morir el pare i després la mare, es va secularitzar. No és cosa infreqüent en sentir-se sol, sense esposa ni fills i amb poca família. S’havia lliurat trenta anys a la vida parroquial. Després de totes les tramitacions i passades per Roma, es va casar amb la Lluïsa. Vaig tenir amb ell una amistat de més de cinquanta anys. Els dos érem lletraferits, intercanviàvem poemes i escrits, i el 2003 va editar un llibre de poemes Sonets. M’ajudà en el treball d’onomàstica que vaig emprendre pels quatre llibres de toponímia, cercant documents a l’Arxiu Diocesà de Tarragona. Secularitzat, entrà a l’Arxiu Municipal de Reus fins a la jubilació. Ha deixat un llibre inèdit El Pols del Rusc.

Ha fet dos anys que ell i la Lluïsa van ingressar a la residència de Misericòrdia. Va emmalaltir, caminava ajudat d’un caminador. Jo els anava a veure i parlàvem de mil coses, sempre en plena capacitat mental i memòria. Anà perdent, ja no sortia del llit. Pocs dies abans de morir ja no parlava, només escoltava, em mirava i m’agafava lleument el braç. Li vaig dir: «Salvador, ara et faré una cosa que abans fèiem als capellans». Li vaig agafar la mà i li vaig besar dues vegades. Va girar el cap, em va mirar i tornà el cap al coixí. Ja no ens vam veure més.

El Salvador no va ser un home activista, ni emprenedor, sí un renovador, un home sota dels signes del temps i d’una sensibilitat molt alta. Per això era poeta. Era un pacificador, amic del diàleg i l’amistat, però si la conversa arribava a certs límits, callava.

Es va sentir sol. Cap capellà es secularitza sense meditar-ho. No marxa, canvia per una altra vida tant digna com la d’abans, tornà a secular. Es va veure expulsat, esborrat de tota relació clerical. Ja no pertanyia a la clerecia. El teixit humà sacerdotal no és el mateix que el teixit secular, té una altra aparença i altra certa categoria. Els laics som un altre nivell i alguns laics, encara que sembli una irregularitat, són fortament clericals. Acostumo a anar a molts funerals de preveres. Sempre amb gran i destacada concurrència clerical. Al funeral del Salvador hi havia només tres preveres i un que es va excusar per malaltia. Ens hi vam trobar un escàs però notable grup d’amics evocant el seu record i amistat. Vam llegir Timoteu 3, 1-14. Als Pastors i als Diaques. Tota una lliçó. Aquí acabo per no escriure més.

Sóc crític i vull ser constructiu. Són de doldre situacions com aquesta. Si el clericalisme secular és una realitat, com acabo d’escriure, crec que no pot ser un subterfugi, en tot cas, un cert regraciament. El papa Francesc fa el que pot i no es veu del tot recompensat. Si tinguéssim uns altres bisbes, tindríem un altre clero, uns altres cristians i uns altres grups parroquials. En definitiva, una altra Església. El Salvador Cardús ens deia fa poc que si l’Església no emprenia un camí de gran progrés, li quedaven cinc, a tot estirar, deu anys de vida.

Enric Prats Auqué

(Reus)

Temas

  • CARTAS AL DIRECTOR

Comentarios

Lea También