Totes les cartes del dia

Privilegios en las matrículas universitarias

Hoy se ha matriculado mi hija de cuarto de Medicina en la URV, y estoy triste. Sí, lo estoy, aunque con su esfuerzo ha logrado rebajar casi setecientos euros el total de la matrícula gracias a las cuatro matrículas de honor que se ha ganado a base de esfuerzo.

Y sé que se lo ha ganado porque todas las tardes incluso fines de semana, ha estado estudiando para lograr su objetivo. Ella sabe que no nos sobra el dinero, somos autónomos mi mujer y yo, y aún así no disponemos de ninguna ayuda, aún por el hecho de ser ella una gran estudiante. Oye a compañeros suyos que pagan 100 euros de matrícula, porque sus padres lo hacen todo en «negro», o padres funcionarios, aunque su expediente no sea ni lo más parecido a un expediente brillante.

Con eso no quiero decir que se ayude a quien realmente lo necesite, que es lo correcto, pero en este país la responsabilidad individual es un bien escaso, y la picaresca, en cambio, es casi una religión. Así que sí, estoy triste por no poder subvencionar los estudios de mi hija en una facultad que valoren a los estudiantes con excelencia, pero como decimos mi mujer y yo, seguiremos otro año más, día a día, pasito a pasito hasta el próximo verano, donde de nuevo acabará nuestro año natural como bien decía La Buena Vida.

Xavier Roca (Tarragona)

Sobre la Union Jack

A la secció ‘La carta del dia’ d’avui mateix del seu rotatiu, apareix una pregunta d’un lector anomenat Pau Òdena de Tarragona sobre la Union Jack. La resposta és senzilla: La Union Jack pretenia reflectir les ensenyes dels diversos territoris que la integraven però en el moment de la seva creació, Gal·les formava part d’Anglaterra per dret de conquesta i considerava com a pròpia la bandera amb la creu de Sant Jordi. Va ser amb el temps que la singularitat de Gal·les fou reconeguda amb una nova bandera blanca i verda amb un drac vermell al mig, la qual és encara la més representativa d’aquella zona.

Així mateix, l’estendard britànic ha canviat la disposició dels elements que l’integren i d’aquí les variacions que el lector hi ha trobat. Actualment, hi ha una proposta perquè a la Union Jack s’hi apreciï, a més, el drac gal·lès.

Pere Lobo (Reus)

Adéu a un símbol de la Guàrdia Urbana de Reus

M’agradaria deixar testimoni d’un fet trist per a tot un col·lectiu de professionals que ens dediquem a la seguretat de la vila. Avui hem assistit l’acomiadament, forçat, d’un company que va passar una bona part de la seva vida a la Guàrdia Urbana de Reus dedicant-se i lliurant-se plenament als altres, als ciutadans.

Avui ens ha deixat Joaquim Ganga Quero, un guàrdia exemplar com pocs; un company excel·lent com quasi cap; una gran persona. «El Ganga» ha estat sempre disposat a ajudar les persones que ha tingut a l’abast, independentment que anés amb uniforme o sense, sense importar si treballava o no. Un home que sempre ha anat més enllà del més estricte compliment del servei.

Avui ens ha deixat un guàrdia excepcionalment humà. Un home servicial. Un símbol per a la Guàrdia Urbana i un exemple per a qualsevol professional d’aquesta organització. «L’urbano de la barba» ha fet llegenda, ha estat, i és actualment, un mite viu; de fet, presideix l’entrada de la nostra comissaria.

Però el «Ganga» ha estat capaç de superar-lo. La seva feina constant; la seva generositat incondicional; la seva humanitat extraordinària; la seva companyonia noble i, en conjunt, tots els seus valors l’han convertit en una icona de la Guàrdia Urbana. Tot i així, la seva humilitat i la seva discreció han fet que passi totalment desapercebut per a tothom, a excepció de les persones amb qui ha tractat, dels companys amb qui ha treballat i de tots aquells a qui ha ajudat.

Per tot això, vull deixar testimoni que ens ha deixat una de les millors persones, si no la millor, que han passat per l’Ajuntament de Reus . Joaquim, adéu per a sempre. Et recordarem amb el teu salacot, dirigint el trànsit amb la diligència que ningú ha tingut.

Xavier Martorell (Reus)