Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Totes les cartes del dia

Whatsapp

Republicanos forzados a trabajar en la base naval submarina Betason

Este verano pasado estuve con mi familia en la ciudad francesa de Burdeo. Aprovechando la estancia allí, fuimos a visitar la base naval submarina Betason italiana (1940-1943). Desde esta base, los submarinos italianos y los O-BOOT alemanes participaron en la batalla del Atlántico de la II Guerra Mundial. En la entrada de la base hay un pequeño monolito de unos tres metros de altura; en su cúspide ondea la bandera republicana española.

En su frontal, un epígrafe en memoria de los españoles fallecidos forzados a trabajar en la construcción de la base. Presos por el III Reich (esclavos de los nazis), fallecieron por la fatiga, el hambre y toda clase de penalidades. Olvidados por el gobierno español, pero no por sus familiares, que jamás supieron de su destino.

F. Ortiz de Pinedo Mendiluce

(Tarragona)

‘Catalhans’ des de les reials Cròniques

Sóc fidel lector dels articles en aquest diari de referència del convilatà altafullenc, l’il·lustrat notari Martín Garrido. Evidentment, tinc i vaig llegint el llibre que n’aplega un bon gruix.

He de confessar que em va pujar la mosca a l’orella quan situa el mot katalanos en la versió grega; sempre traumatitzada pel conflicte entre almogàvers (sense arrels, però sí parlant el seu violent registre de català medieval) i poders i societat grega d’aleshores...

Per això, simplement, aporto les primeres fixacions literàries de Nosaltres, els catalans. Només cal arribar a la pàg. 44 del tercer tom del Diccionari Alcover-Moll per poder transcriure, de la Crònica de Jaume I –el sogre del grandiós Alfonso X: «Metem los aragoneses d’una part e els cathalans de l’altra, e la cèquia era en mig». I també, a la tercera crònica, la de més vivacitat proselitista, obra manuscrita de Ramon Muntaner: «Huy és Mallorca una de les nobles ciutats del món [...] poblada tota de cathalans, tots d’onrrat lloch e bo».

Per tant, abans que l’anomenat katalanos de tan dissortada memòria grega: el cathalans; transcendit mercès a les Cròniques. I en la de Muntaner, l’al·legoria de la «mata de jonc» simbolitza la mateixa arrel i la resiliència de tots els catalano- valencians parlants.

Fonxo Blanc

(Altafulla)

Acompanyament a infants i adolescents

L’altre dia vaig assistir a una xerrada de Mn. Joan Àguila on recomanava que tots els professors dels col·legis haurien «d’acompanyar els seus alumnes». Més o menys va venir a dir que avui dia molts joves estan decebuts, viuen en la incertesa, tenen dubtes i preguntes que ningú no els ajuda a resoldre, esperen una altra cosa de la vida... i que els educadors els hauríem d’ajudar a viure d’una manera diferent, a descobrir en les seves vides una altra dimensió.

Com a educadors, tant a l’escola com a la família, les escoles o les nostres llars no poden limitar-se a ser un lloc de pas entre la infantesa i la maduresa. Els ara ‘noiets’ arribaran a ser ‘joves’ i durant aquest procés de canvi físic no n’han de sortir igual que comencen. No només han de ‘passar’ pels col·legis, pels instituts, per les nostres llars... Han de sortir d’ells transformats!

I això, com ho podem aconseguir? Doncs tenint un projecte en comú. Tots els educadors hem de tenir un mateix objectiu. No només hem de fer dels infants i adolescents uns bons professionals, sinó també unes bones persones.

En primer lloc, treballem amb els nostres alumnes i fills els hàbits, les virtuts. Ajudem-los a créixer, a fer que el seu potencial intern surti d’ells. Només si tots els educadors fem un esforç per empatitzar amb ells, si els acceptem incondicionalment, si els escoltem al 100%, si els posem reptes que els suposin un esforç d’acord amb les seves habilitats... Només així aconseguirem el repte d’humanitzar-los. En una societat on a tots ens manca el temps, crec veritablement –com va dir Mn. Àguila– que si els educadors treballem en equip i dediquem una petita part del nostre temps a escoltar el que ens diuen els nois i noies, a voler comprendre el que ens diuen, a buscar les seves necessitats mitjançant preguntes i amb molta mà esquerra... En definitiva, si creiem en ells, aconseguirem el nostre repte: unes persones i una societat més humanitzades, més cristianes.

Blanca Bru Roig

(Tarragona)

Temas

  • CARTAS AL DIRECTOR

Comentarios

Lea También