Totes les cartes del dia

Catalunya desde Cantabria

Sr. director, aún a riesgo de que no vea la luz esta carta que le envío, quiero mandársela a este diario para su publicación. Siento y mucho esa coletilla de que España no nos quiere, de que España nos roba y de que les ninguneamos. Eso es falso, son falsedades que montan los que convienen estos asuntos y así quedan, y lo peor es que prenden en ciertas mentes.

Personalmente y desde aquí, mi tierra, Cantabria, no me ocupan esas sensaciones, ni mucho menos; es más ofenden a la inteligencia. De otra parte, pretender que prenda además en los catalanes esa idea de que Catalunya al ser independiente a a ser un paraíso’.

Prometer el paraíso por algunos políticos iluminados lleva a la más grande decepción, por su inalcanzable objetivo y nula eficacia. El paraíso estuvo entre el Tigris y el Eufrates, como bien se sabe y aquel paraíso, Siria ahora, miren en qué ha quedado.

Así pues; cuidadín con los paraísos. En cada paraíso hay una serpiente al acecho, lo conveniente es alejar las manzanas de ella y en ello se debe estar.

José Ángel Passolas Soberón

(Santander)

El dia que vam perdre la por

El 9 de novembre de 2014 va ser molt important. Ho va ser per moltes coses: perquè vam desafiar l’Estat espanyol, perquè va ser un model de civisme, pel nivell de participació difícilment imaginable, pel resultat de la votació, perquè va tenir molt més ressò a tots nivells del que ningú s’esperava (sobretot l’Estat espanyol). Però, i per sobre de tot, va ser important perquè va ser el dia que vam perdre la por; tant els 42.000 voluntaris que de bon matí ens vam adreçar cap als locals de votació, per què negar-ho, amb un rau-rau a l’estómac, com tots els ciutadans que van venir a votar, tots en teníem poca o molta de por.

Algú dubta que no gaire temps enrere ni els uns ni els altres hauríem estat capaços de fer-ho?, la por ens hauria tenallat, però aquell dia la vam perdre, i la vam perdre per sempre, ja no en tornarem a tenir. I aquesta és la raó principal que fa que ahir comencés un judici ignominiós i impensable actualment en qualsevol estat modern i democràtic.

L’Estat espanyol sap que ja no li tenim por i que no en tornarem a tenir, i per això està rabiós i desesperat, perquè veu que ens n’anem i no hi pot fer res i no se li acut altra cosa que intentar inhabilitar, qui sap si empresonar, potser precintar, amenaçar funcionaris... Que facin el que vulguin perquè, arribat a aquest punt, no ens aturaran; només per algun error nostre, que hem de tenir molta cura a no cometre’n, ens podem aturar.

Endavant!

Agustí Vilella i Guasch

(Cambrils)