Totes les cartes del dia

Cinc dones

Fa uns dies que estic plorant una altra vegada. Feia temps que no em passava, però em sembla sa i normal plorar davant la visió del funcionament institucional i social en el qual visc. D’una banda, està el més quotidià: la gent sense treball ni ingressos, misèria amagada, escoles de model arcaic, aliments contaminats, polítics corruptes.

Per un altre, temes i casos que ens assalten de tant en tant, com si no fossin quotidians, com si tinguéssim dret a oblidar-los entre parèntesis mentre surem en el corrent del riu de la vida que ens porta cap a una desembocadura desconeguda. De sobte, cinc dones mortes a les mans de les seves exparelles o parelles en unes poques hores a Espanya: llavors sembla que tot es posa potes enlaire i es reuneixen tres ministres i els periodistes diuen que és lamentable i en les tertúlies es parla de l’educació des de la infància i a les universitats es publiquen estudis sobre el tema i a Rússia és legal el maltractament una vegada a l’any i en carnestoltes les dones segueixen ensenyant carns amb abillaments que són una tortura i els nens segueixen jugant a matar en la pantalla i em poso a plorar una altra vegada. I una altra vegada crec que és normal i digne plorar davant tanta deshumanització.

Fa ara dos anys vaig passar pel calvari d’un judici per violència masclista. El meu excompany té una ordre d’allunyament durant quatre anys, així que encara queden dos perquè acabi la pena imposada. Sóc una dona adulta i emancipada, llegida i viscuda, ecofeminista si voleu, irreverent i crítica. No obstant això, em vaig enamorar d’un home que no va saber encaixar el fet que la nostra relació no donava més i va passar el que va passar: violència, amenaces, visites nocturnes. El pas pels jutjats va ser un horror, sí; sobretot en la segona ocasió, quan va vulnerar la condemna d’allunyament. Però jo imaginava alguna cosa així i estava preparada per al glop.

Pel que no estava preparada era pel que ara sé que es diu revictimització: la reacció de les persones properes: gent que jo creia progressista i comprensiva i que van mirar cap a un altre costat en el millor dels casos; en la majoria, m’han culpabilitzat de la situació, afirmant coses com «podries haver-ho portat millor», «no hi ha per a tant», «aquestes coses ens passen a totes», «hauries d’haver esperat a estar a l’hospital per denunciar», «li has arruïnat la vida». Se m’obren les carns en pensar en el que han de sofrir dones menys privilegiades que jo, dones que viuen en entorns més cruents, amb menys recursos intel·lectuals, en hàbitats masclistes.

No em sento més víctima que la meva exparella: ell també ho és. Som víctimes d’un poble que no sap superar els seus propis complexos; víctimes dels psicòpates que permeten i donen suport l’emissió de programes televisius sens dubte denigrants per (no només per a la dona) l’ésser humà; víctimes d’administracions que donen suport econòmicament –carnaval, carnaval– a disfresses i escenaris masclistes; víctimes d’un centre-esquerra anomenat socialdemocràcia obsolet, retrògrad i permissiu; víctimes de la falta d’autoconstrucció personal, del no mirar més enllà, de l’absència del sapere aude, de la hipocresia institucionalitzada, de la necessitat de tutela.

Jo dic: no espereu que nous reglaments o campanyes de sensibilització solucionin el problema. Ni aquest ni uns altres: la solució està en el nostre compor- tament, en la nostra capacitat per ser bons, en la construcció de la nostra pròpia opinió, en el tombar barreres, a destruir arquetips, en desconstruir la tradició catòlica arrossegada des de fa segles. Jo dic: no serem si permetem que governin la nostra ment els que ens maten cada dia.

Jo dic amb Gabriel Celaya en la meva boca: «basta de historia y de cuentos. ¡A la calle!, que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo».

Una dona

(A petició de la víctima

respectem l’anonimat)