Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Totes les cartes del dia

Whatsapp

Viure de blanc

No tothom té l’experiència de residir durant una llarga temporada en un hospital, en el nostre cas l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona i l’Hospital Universitari de Bellvitge a Barcelona. No és desitjable per a ningú haver de passar hores i dies en una habitació d’hospital sense saber quin dia en sortiràs i com sortiràs.

Per aquelles circumstàncies que et porta la vida, sense saber el perquè i en què també et preguntes per què a mi, he tingut l’experiència personal d’estar més de dos mesos en diferents habitacions dels hospitals de Tarragona i Barcelona, acompanyant el meu fill.

Quan una persona que estimes molt, com és un fill, li sorgeix una malaltia que pot arribar a canviar la seva vida, malaltia que voldries no conèixer, no haver-ne sentit parlar mai, ser-ne un veritable ignorant, però et toca viure-la, no et queda altre que acceptar-ho i fer tot allò que un pot fer per sortir-ne el millor possible. Sortir-se’n fóra del tot impossible sense la professionalitat dels metges, infermeres, auxiliars d’infermeria, zeladors, tècnics de medicina per la imatge, cirurgians, estudiants en pràctiques, residents... per tantes i tantes persones que donen tot el que tenen pels altres.

Mai podré agrair, tal com es mereixen, a les moltes persones que en el llarg espai de temps que hem estat als hospitals han estat d’una manera o d’altra per nosaltres. Ens han donat estima, comprensió, suport emocional, consells i per descomptat totes i cadascuna de les atencions que se li han de donar a un malalt. No podem ni devem mai desmerèixer la tasca que realitzen els professionals de la sanitat. Són persones com tots nosaltres, tenen, per descomptat, les seves vides fora dels hospitals, pateixen i viuen totes i cadascuna de las situacions que pot tenir qualsevol altra persona però tenen una vocació i una entrega pels altres que no tothom té.

Ho admiro, aplaudeixo i agraeixo aquesta manera que tenen de ser, no és fàcil posar-se cada dia la bata blanca i així que pengen la seva roba de carrer, pengen per hores els seus problemes personals per dedicar-se al 200% a les persones que tenen a càrrec seu i que estan patint una malaltia, ho fan de tal manera que el pacient sols espera que el tornin a anar a veure per sentir-se més segur i més confortat amb la seva presència.

Els pacients arriben a pitjar el botó d’avís amb qualsevol excusa per dir-li qualsevol cosa a la seva infermera doncs saben que et regalarà paraules o sols un somriure que farà per uns moments oblidis on ets i no et vegis com un malalt et vegis com un més d’aquella casa en què estàs vivint i que no saps fins quan.

Gràcies a les Isabels, Carmes, Glòria, Susanna, Sílvia, Jordi, Francisco, Miquel, EUI (estudiants d’infermeria), Loli, Mirian, Larry, Mari, Gisela, Norma, Anna, Enrique, José... i tants i tants altres noms de persones que es dediquen a la sanitat, que es dediquen a les persones i que ho donen tot per fer més fàcil la teva càrrega. Passarà que potser mai més les nostres vides es tornin a creuar però sempre us tindrem presents i sempre recordarem amb estima la vostra manera de ser i la vostra aportació a aconseguir que tots siguem més respectuosos, més humans i més persones.

Moltes gràcies, sempre us recordarem.

Josep Toquero Pujals (Vila-seca)

Temas

  • CARTAS AL DIRECTOR

Comentarios

Lea También