Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Totes les cartes dl dia

Whatsapp

Piqué i la Llotja del Bernabéu

De les declaracions de Gerard Piqué després del partit França-Espanya, em quedo amb la cita que va fer del que succeeix a la Llotja del Bernabéu i la diferència de criteri en la imputació de jugadors del Barça i del Madrid.

El Govern espanyol ha deixat expirar el termini per contestar les preguntes parlamentàries d’En Comú Podem sobre una possible evasió d’impostos de Cristiano Ronaldo per desviament a un paradís fiscal de 150 milions d’euros rebuts per contractes dels seus drets d’imatge per evitar la corresponent tributació.

El ministre d’Hisenda, Cristòfol Montoro, no ha respost a les preguntes que li van formular a la mesa del Congrés, malgrat que el jugador té oberta una investigació per l’Agència Tributària dels exercicis fiscals 2011-2012-2013. En sentit contrari, Messi i Neymar han estat imputats pels mateixos fets.

Piqué va dir que no li agradava la gent que hi ha a la llotja del Bernabéu i com mouen els fils a l’Estat espanyol, referint-se a Florentino Pérez i la Sra. Marta Silva, principals artífexs del processament de Messi i Neymar i de fer els ulls grossos amb Cristiano.

La directiva del Barça hauria de fer alguna declaració al respecte i que no sigui sempre Piqué qui denunciï fets tan escandalosos.

Antoni Vilanova Casals

(Barcelona)

No s’avança a Tarragona

No entenc com es pot parlar que a l’edifici de la Tabacalera es farà tal o tal cosa, tot a molt llarg termini, tan llarg que em fa l’efecte que poca gent d’ara ho veurà, i les petites coses que estan projectades per fer-se en un curt període de temps, no es belluguen. És clar que és una il·lusió, convertir la Tabacalera amb una sèrie d’edificis importants per a la ciutat, Museu d’Arqueologia, Biblioteca Central, oficines municipals i no sé quantes coses més. Allí hi cap tot el que es vulgui posar, però s’ha de voler. I si no hi ha diners, per què donen aquestes notícies?

Les petites coses pendents de fer són: el parc infantil del carrer d’Ixart, que, si no recordo malament, ja estava projectat per a l’estiu passat. L’obertura dels jardins del Banc d’Espanya, adequats per gaudir-los tant els qui esperen l’arribada del bus com els qui volen estar una estona relaxats llegint. I no imagino que es pugui fer quelcom a la Tabacalera, sense deixar enllestit el tema del Banc d’Espanya, convertit en vergonya per als tarragonins.

Per a rematar la penosa situació que estem vivint, avui m’he assabentat llegint el Diari que es deixaran de fer els Festivals d’Estiu al Camp de Mart, a causa del mal estat de les instal·lacions.

No hi ha paraules, per descriure el desencant dels ciutadans, i també podríem dir que tenim uns gestors que no tenen paraula.

M. Elisa Aragonés Domènech

(Tarragona)

El fenomen de ‘l’Ampolla Challenge’

Ara fa quasi un any va iniciar el que ara ha esdevingut tot un fenomen: l’Ampolla Challenge. I us preguntareu com va començar tot? Doncs d’una manera ben típica i tòpica, un Institut dels Estats Units celebrava el seu concurs de talents, ves per on, Michael Senatore de 18 anys, va presentar aquest espectacle sense precedents. En Michael va llençar una ampolla d’aigua mig buida (o mig plena segons com es miri...) i la va fer posar dempeus damunt d’una taula. Sí, sí, aquest gest tan senzill i simple (però us ben asseguro que és més difícil de fer del que un s’imagina) s’ha globalitzat de tal manera que no és gens estrany trobar-nos pel carrer a grups de nens, preadolescents, adolescents, i fins i tot gent que ronda la cinquantena assolint el repte de l’ampolla!

Han sorgit a posteriori diverses modalitats, el repte de l’ampolla versió «extrem», que consisteix a fer el mateix repte però amb dificultats afegides com pot ser damunt d’un monopatí, o a sobre d’un banc de pedra... Tot un curiós fenomen que té als seus adeptes ben distrets i entretinguts, celebrant cada victòria amb el següent ritual de celebració, el cap cot, un braç encongit i l’altre estirat, però això és ja una altra història.

Arika Pardo López

(Vila-seca)

Temas

  • CARTAS AL DIRECTOR

Comentarios

Lea También