Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

'Tout est pardonné?'

'Tout est pardonné?' El perdó és atribut de les víctimes, dels poetes, dels màrtirs
Whatsapp

Cada deu anys per un instant al món –el geofísic, el delimitat per fronteres aleatòries– no li queda altre que aturar-se un instant. Cada 27 de gener les excuses es fonen, els negacionistes emmudeixen, els qui rebutgen el record callen i els qui senzillament fan veure que no hi són, no els queda altre. Cada 27 gener han d’acceptar l’evidència. Perquè va ser un 27 de gener que les tropes soviètiques van creuar els boscos de Óswiecim i es van topar amb aquella porta sobre la qual penjava un llinda de ferro que deia ‘Arbeit macht frei’. Sí senyor, el treball us farà lliures. En cinc anys gairebé un milió i mig de persones van ser assassinades darrere d’aquella porta en el complex de camps d’extermini i treball conegut com Auschwitz-Birkenau. Un milió ho feren només en arribar. A la plataforma de selecció on les SS, comandades per Rudolf Höss, decidien sobre la vida i la mort de dones, infants, vells, homes, joves, com si fossin els deus d’un Olimp macabre. Gairebé tots jueus, més del 90%. Auschwitz serà per sempre el pleonasme de la Shoà, de l’exterminació dels jueus d’Europa, de la mort a escala industrial, de la brutalitat més ferotge. No és l’únic camp d’extermini. Hi ha noms que són adjectius: Treblinka, Mauthausen, Dachau, Bergen Belsen, Jasenovac. Però Auschwitz et colpeja la memòria amb una ferocitat insuperable.

Fa 10 anys vaig poder assistir a la commemoració del 60è aniversari de l’alliberament. Molts deien ja llavors que aquell seria el darrer aniversari. El darrer on encara es podrien escoltar les veus del homes i dones del nombres tatuats als braços, que desafiant la neu i el fred de les planes poloneses cada any, cada 27 de gener insisteixen en posar-nos davant dels ulls la realitat inapel·lable de la tragèdia d’Europa. L’antisemitisme no és un capítol de la Història. Sorgeix de les entranyes de la negació. La memòria històrica no existeix. La memòria és la manipulació personal que et permet sobreviure. Construïm un passat a mida per poder suportar el present. Setanta anys després, la memòria lluita per no oblidar.

Varen morir tarragonins a Auschwitz? Els nazis van exterminar les comunitats sefardites de Salònica, Sarajevo, Skopje, Belgrad, Voivodina, Bulgària, etc., instal·lades en aquelles contrades des de l’expulsió dels nostres jueus el 31 d’agost de l’any 1492. Només a Salònica els nazis van exterminar una comunitat de més de 45.000 persones, una ciutat eminentment sefardi, on la llengua oficial era el judeo-espanyol, on els carrers duien els noms dels pobles que havien deixat 400 anys abans, on es guardaven ‘en caixon’ les claus de les cases abandonades a corre-cuita. Molts d’ells descendents de tarragonins, de tortosins, de vallencs, de selvatans, de gent de l’Aleixar... i tant que van morir tarragonins a les cambres de gas de Auschwitz!

Fa pocs dies Manel Valls, el primer ministre francès nascut a Barcelona, deia davant l’Assemblea francesa després dels atemptats jihadistes a París, que «França no seria França sense els jueus». La frase ha de ser reflexionada, i si ho fem honestament podrem afirmar que ja fa temps que França no és França; ni Catalunya, Catalunya; ni Tarragona, Tarragona. Que després d’Auschwitz, Europa ja no és Europa. L’escriptor torinès Primo Levi, supervivent de l’extermini d’Auschwitz que anomenava als sefardis de Salònica «el grecs magnífics» no es va perdonar mai l’haver sobreviscut i es va suïcidar als anys 70 llençant-se al buit pel forat de l’escala de casa seva. Primo Levi. Només qui ho va viure ho pot descriure. Només qui ho va viure ho pot perdonar. La portada de Charlie Hebdo després dels atemptats és això: ‘Tout est pardonné’. Només ells poden perdonar. Perquè el perdó és una mena d’oblit, no ens enganyem.

El filòsof Theodor Adorno va afirmar que la poesia és impossible després d’Auschwitz. Paul Celan, el poeta alemany nascut a Romania, jueu i supervivent que mai va abandonar la llengua alemanya, va reconèixer que només havia pogut perdonar la cultura, la llengua, és a dir, la memòria: «Només quedava una cosa propera i segura enmig de totes les pèrdues: el llenguatge. Sí, el llenguatge, malgrat tot seguia sent segur contra les pèrdues. Tot i la manca de respostes, tot i el silenci aterridor, tot i la foscor de la parla assassina. La llengua no em va donar paraules per descriure el que estava succeint, però vaig poder ressorgir gràcies a ella. Res justifica que un poeta deixi d’escriure poesia, encara que sigui el poeta sigui jueu i la llengua dels seu poemes sigui l’alemany».

Tout est pardonné? El perdó és atribut de les víctimes, dels poetes, dels màrtirs. La responsabilitat de la resta, dels qui fem veure que tot això no té res a veure amb nosaltres, és recordar, insistir per sempre en la tossudesa de la memòria.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También