Transparència, l'art d'ensenyar-ho tot

La democràcia es pot definir de moltes maneres, però no hi ha definició que pugui excloure dels seus connotats la visibilitat o transparència del poder. Així s’expressava el 1986 el gran filòsof i professor Norberto Bobbio a l’obra clàssica El futuro de la democracia amb la convicció profunda de què el govern democràtic pugui finalment donar vida a la transparència del poder, al «poder sense màscares».

Segles abans, Emmanuel Kant el 1796 postulava el principi de publicitat dels actes de l’Estat, segons el qual les accions referents al dret d’altres homes són injustes, si la seva màxima no admet publicitat.

La teorització sobre la transparència institucional per a molts té origen religiós. Mentre Nicolau Maquiavel (1469-1527), en virtut de la famosa màxima: «el fi justifica els mitjans», justificava a qualsevol preu l’acció de salvaguardar els interessos o fins de l’Estat, la reforma protestant encapçalada per Martí Luter (1483-1546) contestarà amb contundència aquest modus operandi propi no només del domini temporal; sinó també del domini espiritual.

Per a Joan Calví (1509-1564) l’home és de la seva naturalesa inclinat al mal. Per protegir-se a si mateix contra aquesta naturalesa la seva vida ha de jugar-se en una publicitat el més gran possible.

El segle XVI amb el naixement del mateix concepte d’Estat-Nació s’articularà la «raó d’Estat» que esdevindrà un dels pilars fonamentals de la tradició absolutista que justifica la reserva de determinades informacions i actuacions per qui ostenta el poder.

A partir de la tradició liberal del segle XVII es transforma la relació entre l’Estat i els ciutadans que en detenen la sobirania. El pensament liberal caracteritzat per la defensa de la llibertat i l’autonomia de l’individu enfront del poder polític i d’una societat organitzada sobre la base de múltiples immunitats, apostarà per un Estat més transparent enfront de l’Estat fortalesa. I serà amb l’Estat democràtic de dret quan el principi de transparència veurà la llum.

Així, per a Clara Isabel Velasco, la democràcia comporta la necessitat que l’acció d’exercir el poder sigui visible i transparent de cara als ciutadans. Aquesta visibilitat i transparència són característiques que permeten distingir els règims democràtics d’aquells que no ho són.

Però què és la «transparència»? És igual a «translucidesa», la qualitat que deixa passar la llum de manera que es poden veure els objectes a través seu, segons el Diccionari General de la Llengua Catalana. Ara bé, per «objecte» caldria entendre tant ad intra com ad extra, no només poder contemplar les coses, sinó que entendre els raonaments o les decisions i sobretot conèixer les actuacions.

El concepte de «transparència» –junt amb altres com «bon govern», «bona administració», «accés a la informació pública» o «govern obert»- és, sens dubte, un dels que estan més de moda en el discurs polític i econòmic d’aquesta societat postmoderna en què vivim.

I aquests conceptes –sense oblidar el concepte de «smart», ja sigui «intel·ligent» o «digital», que ha convertit les nostres viles i ciutats en «smart cities» i, per què no, en «smart villages»– a poc a poc aniran condemnant al desús d’altres que han estat de rabiosa actualitat com «modernització», «simplificació» o, fins i tot, «sostenibilitat».

Malgrat el seu profund arrelament a les consolidades democràcies occidentals, ha arribat molt recentment als nostres ordenaments i per això el legislador espanyol i el català li han dedicat cadascun una llei. La Llei 19/2013, de 9 de desembre, i la Llei 19/2014, de 29 de desembre, respectivament; però ambdues, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. El preàmbul de la catalana afirma que en un context d’estat democràtic i de dret, tots els poders públics tenen la legitimitat que els dóna la participació ciutadana en llur configuració (de manera directa o indirecta), la qual cosa obliga a donar compte a la ciutadania, d’acord amb el principi de responsabilitat, de la seva activitat i de la gestió dels recursos públics que s’han posat al seu abast.

D’aquestes normes legislatives –malgrat que dupliquen molts aspectes, tot començant per la mateixa denominació– cal destacar-ne l’amplitud de l’àmbit subjectiu que depassa el concepte de «poder públic» en sentit ampli (arts. 2 i 3 respectivament): les persones físiques o jurídiques que exerceixen funcions públiques, presten serveis públics o serveis d’interès general o que perceben fons públics per a funcionar.

Els partits polítics, les associacions i fundacions vinculades, les organitzacions sindicals i empresarials i a les entitats privades quan percebin ajuts públics de més de 100.000 euros anuals o quan almenys el 40% dels ingressos anuals d’aquests.

I, en particular, és encara més destacable la creació pel legislador català del Registre de grups d’interès (arts. 45 a 5 3) amb la finalitat la inscripció i el control de les persones i les organitzacions que treballen per compte propi i participen en l’elaboració i l’aplicació de les polítiques públiques en defensa d’interessos de terceres persones o organitzacions.

Ara bé, l’accepció de «transparència» que contemplen aquestes lleis és segurament molt restringida, atès que opta per una visió excessivament formalista i limitada en l’àmbit objectiu o material; tant que podria esdevenir merament informativa.

Així, l’art. 2 de la llei catalana sembla no anar més enllà d’obligar a «ensenyar» el màxim d’informació possible, en definir-la com l’acció proactiva de l’Administració de donar a conèixer la informació relativa als seus àmbits d’actuació i les seves obligacions, amb caràcter permanent i actualitzat, de la manera que resulti més comprensible per a les persones i per mitjà dels instruments de difusió que els permetin un accés ampli i fàcil a les dades i els facilitin la participació en els assumptes públics.

Amb la translucidesa no n’hi ha prou, cal explicar i donar les claus interpretatives de tot el que s’ensenya! Cal garantir-ne la comprensió per part de la ciutadania! Més enllà de limitar-se a l’exhibició de dades, el principi de transparència ha de presidir qualsevol decisió o actuació administrativa!

En definitiva, més enllà de ser l’art d’ensenyar-ho tot, la veritable transparència és l’art d’explicar-ho tot, ho demanin o no expressament els ciutadans!