Más de Opinión

Trencadissa!

Sempre queda temps per raonar, cercar solucions i no arribar als extrems que perjudicarien tothom

Anton Monner

Whatsapp

El que la majoria de la gent prevèiem, ja ha arribat. El govern català i el govern espanyol ja s’han tirat els trastos pel cap. Tant predicar durant cinc anys seguits, des de les ments de les gents pacífiques catalanes, de forma reiterada, pacífica i democràtica que calia diàleg, i que era necessari moderar les formes i les actituds autoritàries, ja ha explotat la trencadissa. Aquí, els uns i els altres, uns advertint, demanant i amenaçant que podia arribar la separació, i els altres no escoltant, menystenint i emparats per una llei habilitada a la seva mesura, la dialèctica ha sobrepassat el límit de l’entesa, el diàleg i la comprensió. I ja hi som!

L’Estat té la força, interposa la Constitució i el TC per sobre de qualsevol altra consideració. La llei és allò que ells defensen i que no es pot canviar. És inapel·lable qualsevol modificació segons l’esquema marcat, malgrat que distingits constitucionalistes manifestin el contrari i els constitucionalistes redactors així ho conceberen en el seu dia.

El govern interpreta que la llei sóc jo, la marco jo, i com som la majoria dels espanyols que no la volem canviar, ha de prosseguir tal com jo la glosso. Tindran la força dels tribunals que seguint la voluntat de no dialogar poden arribar a creure que guanyaran per aquest costat. I a Espanya, volen creure i volen fer creure, que a Catalunya només són «només uns quants insolidaris» aquells que xafant la Constitució i no complint de les lleis emanades del TC, volen marxar d’Espanya.

Aquest és el gran error d’en Rajoy, quan té a la vicepresidenta Sáez de Santamaria que dóna la cara al parlament i ell, capcot, escolta i, en sortir als passadissos, afirma que uns quants catalans no poden fer canviar la seva voluntat. No són uns quants catalans! Són una majoria de parlamentaris al Parlament de Catalunya que van demanar diàleg, van sol·licitar canvis, per atendre les necessitats infraestructurals del país, uns drets constitucionals retallats i evitar els atacs a la llengua i a la idiosincràsia pròpia, els que ho reafirmen. Són gairebé el 90% dels alcaldes dels ajuntaments catalans que criden justícia per atendre les necessitats dels seus municipis i el menyspreu com a resposta que els arriba des del govern d’Espanya. Són totes les cambres de comerç catalanes que reclamem i no es senten escoltades. Són les organitzacions empresarials i socials catalanes i les entitats del «tercer sector» que exhorten una vegada i una altra rebent la negació per resposta. Són més del 80% dels catalans que demanen un referèndum per conèixer definitivament si són majoria els unionistes o els independentistes.

Ni els uns ni els altres poden interpretar anticipadament uns resultats incerts si no es celebra la consulta referendària i, per tant, ningú pot posar en valor uns resultats que no es coneixen com a conseqüència de no deixar exercitar la voluntat popular. Els uns diran el 59% i els altres el 39%.

Però la realitat concreta de si som més o som menys, ningú la coneix. El que sí que sabem que una majoria de parlamentaris, una gran majoria d’alcaldes, les Cambres de Comerç i la majoria de les societats i institucions catalanes, són els que ho demanen. Qui guanyaria, en un referèndum, això sí que és incert i cal convocar-ho per conèixer-ho. Rajoy no pot menystenir tot el poble català afirmant que només són uns quants polítics els que volen la independència!

I què passarà ara? Com més avancem, pitjor anem! Referèndum sí o sí i referèndum no o no; en què quedem! S’ocuparan les escoles, a la fi, si el govern munta, organitza i executa el referèndum? És que algú no creu que a tots els pobles de Catalunya hi ha ajuntaments i entitats socials on es poden muntar les urnes i els recomptes per celebrar un referèndum? Com veuria el món si també s’ocupaven les seus de la voluntat popular, o sigui els ajuntaments, o les entitats socials, propietat dels seus socis? Tan difícil és haver escoltat i haver dialogat, abans d’arribar a fer riure a Europa i a tot el món, amb una discussió tan primària, elemental i base de la democràcia, com és el dret a votar?

Com més caminem, «la Catalunya d’uns quants», que diu Rajoy, en cada moment s’incrementen «els quants» i s’enerven més els sentiments sumant nous addictes a la independència. Les manifestacions pacífiques de milers de catalans protestant per jutjar aquells que van executar el procés consultiu del 9N, demostren a Espanya i al món, que judicialitzant la política i no deixant aplicar la voluntat d’exercir el dret del vot, fonament de qualsevol democràcia, no porta enlloc. Porta a fer creure que la força es pot executar des del TC emparat per unes lleis interpretades segons la seva voluntat, obviant la voluntat d’un poble que va demanar diàleg, ajuda i comprensió, i amb la callada per resposta, es senten obligats a muntar el referèndum no acceptant obeir aquelles lleis que s’allunyen de la voluntat conciliadora dels redactors constitucionalistes del 1979.

La situació actual és difícil. Dèiem i advertíem des d’aquests espais d’opinió, una vegada i una altra que calia dialogar, buscar solucions i restablir ponts d’enteniments. La intransigència ha guanyat per sobre de la comprensió. I vet aquí l’error que ens ha portat al que ara això sembli impossible! On anirem a parar? Sempre queda temps per raonar, cercar solucions i no arribar als extrems que perjudicarien uns i altres i la credibilitat de l’Estat espanyol, davant del món, quedaria totalment desacreditada. Hi som a temps per evitar la trencadissa!

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También