Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tres milions i mig de vots a un discurs contra drets socials bàsics... I seguim fent com si no passés res?

Equilibri delicat. L’ascens de la ultradreta hauria de recordar a molts partits polítics i mitjans que la democràcia moderna no és un estat natural ni una constitució, sinó una forma de convivència que cal fomentar activament

PAU MIRANDA

Whatsapp
PAU MIRANDA

PAU MIRANDA

S’ha escrit força darrerament sobre l’ascens de la ultradreta. En aquestes pàgines es feia fa uns dies un interessant perfil d’algun dels centenars de votants que van fer de Vox la segona força als barris de Ponent, i el que s’hi veia era gent frustrada, enfadada i molt contrària al procés independentista, però no necessàriament alineada amb tots els postulats de la formació de Santiago Abascal. Més de sis mil electors a la demarcació, i tres milions i mig a l’estat, han votat una força amb un discurs que confronta obertament alguns drets socials bàsics i fins i tot alguns postulats de la sacrosanta Constitució.

Alguns mitjans busquen aquests dies senyals que ajudin a explicar d’on ha sortit aquesta gran quantitat de votants, amb paradoxes com la de Barcelona, on el gruix dels vots de Vox han sortit del districte més ric (Sarrià-Sant Gervasi) i del més pobre (Nou Barris), o la de Totana (Múrcia), un poble amb alcalde comunista i molta població immigrant que ha votat majoritàriament als d’Abascal.

Fins i tot alguns immigrants equatorians s’hi han mostrat encantats de votar a un partit que proposa mesures extremes per frenar la immigració. En les declaracions de diversos votants es repeteix la idea que no necessàriament estan d’acord amb totes les propostes de Vox; de fet, algun no és capaç d’entrar gaire al detall de què proposen, però s’hi repeteix l’afartament i el distanciament d’una política i uns polítics que els marginen i no representen els seus interessos ni les seves pors. A vista d’ocell, moltes de les anàlisis s’assemblen força al que un llegeix de fa anys sobre els votants de Trump, gent de classes baixes que se sentien excloses del joc polític, o de la ultradreta francesa. I molt s’ha parlat, sobretot en el cas nord-americà, de com hi ha un problema sistèmic d’empobriment democràtic, de crisi d’un sistema en què cada cop creu menys gent.

Moltes anàlisis sobre Vox s’assemblen al que un llegeix de fa anys sobre els votants de Trump, gent de classe baixa que se sent exclosa del joc polític

És curiós revisar alguna previsió que es feia fa tot just un any, abans de les eleccions andaluses que van significar el primer gran cop electoral de Vox.

Un dels gurus mediàtics de l’esquerra, Ignacio Escolar, ja deia aleshores que les perspectives de vot per la ultradreta eren molt preocupants (es parlava de potser un escó, i en van treure deu), però que dubtava «moltíssim» que els d’Abascal arribessin mai a tenir algun dia la importància que tenia aleshores Podem. Bé, ara com ara li treuen mig milió de vots i divuit escons de més.

Probablement, fa un any ningú s’imaginava el que ha passat (Albert Rivera segur que no). O potser molts no s’ho volien imaginar perquè no convenia. Els actors polítics han tingut una visió tan estreta i deslligada de la realitat que han fet els ulls grossos perquè ja els estava bé per qüestions tàctiques: la fragmentació del vot de dreta per uns, l’aparició d’un nou actor que mobilitzava vot ultraconservador i amb qui es podia pactar, pels altres.

Per la seva banda, molts canals no han tingut cap problema a fer el joc de normalització a un partit que de fet posa en qüestió molts dels principis de convivència, en un senyal més de la crisi abismal que viuen els mitjans de comunicació a Espanya.

Hi ha un problema sistèmic d’empobriment democràtic, de crisi d’un sistema en 
què cada cop creu menys gent

La dimissió de l’esquerra com a força realment progressista i no només com a productora d’eslògans, i l’estratègia judicialitzadora de la dreta, que ha deixat que els tribunals els fessin la feina bruta de reorientar el pacte constitucional, al final tenen un impacte en la confiança de la gent en els representants polítics. I millor no oblidar que la democràcia no és l’únic sistema polític, és de fet força excepcional: tal com la coneixem ha existit de fa menys d’un segle i encara avui en dia la majoria de la humanitat no viu en condicions realment democràtiques. És fruit d’un equilibri molt més delicat del que ens pensem i pot ser que ens prenguem l’assumpte més seriosament abans no passin coses que ningú no es vol imaginar.

* Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.

Temas

Comentarios

Lea También