Tres reflexions sobre el POUM de Tarragona

Des de la sorprenent –en part– sentència del Tribunal Suprem que va anul·lar el POUM de Tarragona, hi ha una certa desorientació sobre el futur urbanístic immediat de la ciutat. No perquè no hi hagi una idea bàsica de què fer –les normes urbanístiques d’urgència, i un nou POUM; és el que s’ha de fer i això està bé–, sinó més aviat sobre què vol dir tot això. Algunes reflexions sobre aquest tema.

Sobre la naturalesa del POUM

L’anul·lació del POUM, i també les expressions sobre el que ha de ser el nou planejament, i sobretot la manera d’enfocar-lo han palesat un cert desconeixement i simplificació sobre la naturalesa d’aquest instrument. Tant a l’hora de valorar el POUM anul·lat com quan s’expressa què s’espera del nou POUM, hom diria que hi ha qui el considera com una mena de previsió concreta del futur; com si fos el plànol d’un projecte constructiu, que assenyala amb exactitud tot el que ha de ser fet.

Hem de tenir en compte que el planejament –territorial o urbanístic– és sobre el futur, un futur que volem avançar, però que no podem controlar. Hi ha una dosi d’incertesa que cal assumir i incorporar als mateixos mecanismes del planejament. Quan aquest futur no difereix en excés del que s’havia aventurat, el planejament funciona o, com a molt, només calen ajustos mitjançant modificacions puntuals; quan la divergència és profunda, ja aniríem a un escenari de revisió. Però com que els terminis de les revisions són llargs 
–ja ho vam veure, i ara hi tornarem– els plans incorporen més mecanismes, com ara el sòl urbanitzable no delimitat o les agendes i els programes d’actuació. Seria bo tenir-ho en compte, en primer lloc per a no esperar del POUM una exactitud inexorable que no li correspon, però també per dotar-lo de la flexibilitat necessària per a poder-se adaptar als canvis que ens oferirà el futur.

Clar que també hi ajuda un bon treball previ d’informació i de prospectiva. Sense anar més lluny, el POUM anul·lat feia unes previsions demogràfiques que s’han demostrat fallides –també cal dir que amb un treball previ manifestament millorable– però compte amb dir que estem estancats. És cert que la crisi del 2010 es va notar, en les dinàmiques de població, però també és cert que, des del 2015 cap aquí, la ciutat ha crescut gairebé un 4%, de 131.255 a 136.496. Aquesta darrera xifra és superior a la contemplada en un estudi demogràfic en l’escenari més alt, i s’acosta a la prevista per al 2026. Vol dir que creixerem molt? En tot cas, vol dir que hem de treballar bé les previsions, i saber que poden variar.

Sobre la temporalitat

L’escenari temporal amb què es treballa, a banda de les normes urbanístiques, segons hem pogut llegir i sentir, és d’uns quatre anys per a fer el nou POUM, atenent que el projecte és un nou POUM i no pas reprendre l’anterior al moment de l’aprovació inicial (amb els dubtes que em genera aquesta possibilitat, tant jurídics com pràctics). Ara bé, quatre anys? Em sembla d’un optimisme important. El procés de formulació, tramitació i aprovació d’un POUM és molt –massa, segur– llarg; el de tots els POUM. I Tarragona és, segurament, un dels termes municipals més complicats d’ordenar. Algunes dades ens poden ajudar a situar-nos.

El POUM de Mollet del Vallès va patir el mateix destí que el de Tarragona, i ha seguit també el guió de normes urbanístiques i nou POUM. Doncs bé, al cap de tres anys, tot just el juny de 2020 aprovava l’Avanç. Això vol dir ben bé tres anys més fins a l’aprovació definitiva. El darrer POUM més o menys gran aprovat ha estat el de Banyoles, una ciutat de 20.000 habitants i un terme d’11 quilòmetres quadrats, res a veure, doncs, amb la complexitat de Tarragona. El procés ha durat vuit anys. Difícil, doncs, fer el de Tarragona en la meitat de temps. Ei, si es vol fer bé, és clar.

Sobre l’encert a les normes urbanístiques

Si aquestes normes –d’urgència, transitòries– han de durar molt de temps, val més afinar bé. D’entrada, regiran el sòl urbà, i amb el que doni de si aquest sòl urbà caldrà fer front a les necessitats, però no només aquest període de –quatre anys?, sis?–, sinó uns quants més, perquè tot aquell planejament derivat nou que creï el nou POUM tindrà, també, un temps de tramitació. El sòl que necessitarem per a nous habitatges –sigui de renovació urbana o sigui d’extensió– trigarà uns anys més a ser efectiu, i mentre haurem de tirar–ara sí que només de renovació– amb el que diguin les Normes. N’hi haurà prou, per aquest període? De moment, comptem amb el sòl del PP10 –cinc anys de tramitació– i amb el del PMU34, quan s’acabi d’aprovar. També hi hauria el del PP de Pou Boronat, que ja està aprovat via ARE, però que encara ha de recórrer molt fins a ser efectiu.

Per la resta, el conjunt de PMU i de PA que recullin les normes, amb una mica més de 6.000 habitatges. Una xifra gens menyspreable en total, però que caldrà tramitar, sabent que són processos més complicats i amb més costos (per exemple, una bona part comportarà desallotjaments i reallotjaments) i que suposarà un treball molt més intens per part de l’Ajuntament. També, d’aquests, 1.200 són unifamiliars, en tipologies no sempre adequades per a habitatge protegit, i 700 més es preveien al PMU de CLH, que vist el que ha provocat, no és segur que tiri endavant. Si s’ha de gestionar això i, a més, com sembla, el nou POUM es fa amb mitjans propis de l’Ajuntament, caldrà ser molt diligents i pensar-s’ho tot molt bé.

Robert Casadevall i Camps: Professor de Geografia de la URV. Llicenciat en Geografia i Història i professor del Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili (URV).