Trump no és l'únic responsable: La complicitat del partit republicà

El lideratge del Partit Republicà va abraçar
primer al candidat i després el trumpisme arran del triomf electoral del 2016. La formació s’ha passat quatre anys mirant cap un altre cantó

Gustau Alegret

Whatsapp
Gustau Alegret. Foto: DT

Gustau Alegret. Foto: DT

El tres de maig de l’any 2016, el senador republicà de Carolina del Sud, Lindsey Graham, va escriure al seu compte de Twitter: «si nominem Trump, serem destruïts... i ens ho mereixerem».

Graham parlava en ple procés del partit per triar candidat presidencial a les concorregudes primàries republicanes. Donald Trump, aleshores, encara no tenia els vots necessaris però ja es veia a venir que podia aconseguir la nominació. Mig any després, jurava el càrrec com a president, i durant els següents quatre anys el partit va decidir —per tocar un poder que no esperaven— abraçar-lo i abraçar el trumpisme.

Aquella campanya electoral semblava una desfilada triomfal per Hillary Clinton, la persona segurament més preparada de la història dels Estats Units per ser president, però algunes errades de gruix de la seva estratègia i l’inevitable suport que el partit republicà va donar-li a Trump en veure que les bases l’escollien van portar-lo a guanyar en vots del Col·legi Electoral el 2016.

Aquella inesperada victòria va ser rebuda pels republicans com una oportunitat. Sabien dels perills d’un personatge sortit dels reality shows però el van veure com un instrument per aconseguir determinats objectius polítics, entre ells dos de rellevants: la rebaixa d’impostos i les nominacions de jutges conservadors especialment al Tribunal Suprem.

Volen que no recordem que hem arribat aquí amb els seus silencis durant els darrers quatre anys

El líder de la majoria republicana al Senat, Mitch McConnell, de Kentucky, ha estat segurament el càrrec més rellevant que així ho va veure. Durant les primàries, McConnell va reunir-se amb Trump per presentar-li una llista de noms de la conservadora Societat Federalista que podrien ser candidats per substituir l’aleshores vacant del jutge Antonin Scalia (mort mesos abans) o futures vacants. En aquella reunió, segons el documental de Frontline (PBS), Supreme Revenge: Battle for the Court, McConnell i Trump van establir una aliança: Trump es comprometia a nominar perfils d’aquella selecció i McConnell li donaria suport.

En els següents quatre anys, el Senat —cambra que confirma les nominacions presidencials— va fer grans canvis a la justícia federal del país, i, entre d’altres, va confirmar tres jutges del Tribunal Suprem —Neil Gorsuch, Brett Kavanaugh i Amy Coney Barrett—, així com altres 200 més, de per vida, a tribunals federals inferiors. A més, va impulsar i aprovar la major rebaixa d’impostos —especialment per empreses i rics— en anys.

Per aquests i d’altres objectius polítics, els republicans s’han passat quatre anys mirant cap a un altre cantó, fent veure que no n’hi havia per tant, callant davant els estirabots autocràtics del president i les seves decisions que han anat afeblint la democràcia dels Estats Units, la convivència i el lideratge mundial del país. Tot per tocar poder... fins ara.

És ara quan les veus més rellevants del partit han dit prou públicament i s’han plantat

L’assalt, la setmana passada, al Congrés sembla haver estat lo gota que ha fet vessar el got. No només per la gravetat que suposa que milícies entrin per la força a la seu del Congrés d’un país, sinó pel risc que té això per la reputació del Partit Republicà. Fins i tot ells es van espantar.

En els dies posteriors a l’assalt, McConnell, Graham així com altres veus republicans han dit prou i s’han plantat. No tots. Encara hi ha un grup de republicans que li són fidels i li donen suport o guarden silenci perquè fan càlculs polítics per les seves aspiracions futures o perquè temen que en dos anys no siguin reelectes si li giren l’esquena. En general, però, les veus més rellevants han dit prou públicament, condemnen les crides a la protesta de Trump i la seva insistència de frau electoral. El que semblen ignorar o volen que no recordem és que hem arribat aquí amb la seva complicitat i els seus silencis els darrers quatre anys, quan no es van plantar davant la retòrica incendiària i el lideratge polaritzador de Trump que ha marcat tota la seva presidència.

Gustau Alegret és periodista, treballa a Washington per la cadena internacional de notícies NTN24.

Temas

Comentarios

Lea También