Tu digues el que vulguis...

Sopar a la fresca en nit d’estiu. A taula, amics d’amics. De joves, els hi hauríem atorgat idèntica categoria només conèixer-los. Ara, ja no. Aconsellats per Pla, distingim també els coneguts i saludats. La prudència ens fa callar sovint les veritats que etzibaríem als que es prenen excessiva familiaritat.

Recordeu el que avisaven les àvies, pura saviesa popular: Les confiances fan fàstic i qui diu les veritats, perd les amistats. Amb el temps, intentem aplicar una norma de comportament social, consistent en callar, escoltar el relat aliè i rebaixar la pròpia parla. Al cap i a la fi, cadascú ja sap el que pensa i tampoc cal exposar-ho constantment.

I no per discreció, sinó per l’enuig que produeix ser malentès, malinterpretat, malgrat que mantinguis el costum de parlar clar i català. Per dissortada experiència sabem que cadascú capeix el que vol, normalment sense alterar els seus prejudicis previs sobre la matèria. Avançada la vetllada, amb el cava actuant de desllorigador, els interlocutors comparteixen parers sobre qualsevol aspecte diví o humà. En aquest món, a banda d’un excés d’informació, patim una pandèmia d’opinió, com si haguéssim de posar per força la cullerada personal en qualsevol camp de l’activitat humana. I tampoc caldria. Menys encara quan semblen sentències inamovibles sobre les quals no es permet recórrer.

Així, aprofitant el famós Pisuerga, comença una bateria de preguntes en mode bombardeig. Han triat xerrar dels periodistes, especialment els coneguts de ràdio i televisió. Què tal és aquest? Aquell, de quin peu va coix? Talment, com si parlessin amb un oracle infal·lible que ha de dictar sentència com els cèsars del circ romà, polze amunt i avall segons la impressió que guardem del personatge. I a mi, què m’expliqueu?, penses mentre et sents pressionat contra la paret.

En tot cas, us podria parlar des de l’experiència pròpia, grau que mai es pot prendre a la manera dels dogmes de fe o la infal·libilitat papal. Només em ve al cap aquella deliciosa frase d’Albert Einstein quan separava fama de la notorietat social. Fama hauria de ser, estrictament, per a qui la mereix, per a qui aporta un innegable valor a l’evolució de l’espècie.

La notorietat queda limitada als que arriben a ser coneguts a la tribu on pertanyen en funció de la seva feina, que els situa en una mena d’aparador a l’abast popular. Enllestida la definició, intentes capejar el temporal de la imprudència aliena com pots. Al cap i a la fi, ja t’agafa entrenat.

A la manera que aconsella la cultura nord-americana, si no tens res bonic a dir sobre la panòplia de personatges que fan sortir a escena, no bades boca i només t’estens amb aquells dels que glossaràs capacitat professional, pasta humana i altres excel·lències. Queda clar que no és allò el que volen sentir. Preferirien el safareig, però no penses trepitjar aquest fangar. A més, no costa repartir elogis entre gent de l’ofici que se’ls mereix, malgrat que, insistim, no tinguem cap vocació de jutges del Suprem. Notes que tant d’elogi decep a la concurrència.

Amb les postres, sortosament, semblaria que han girat full, però a l’hora del cafè tornen a la càrrega, com si volguessin repassar la lliçó tot just apresa. I resulta, clar, en més que previsible situació, que no han entès res, que et ratifiquen el morbo com única motivació i posen en boca teva prejudicis seus que mai no has pronunciat.

Ja pots dir floretes de qui sigui com per armar un bon pom que ells prefereixen recrear-se en l’orientació sexual, en la imaginària pertinença a una conjura jueumaçònica de l’involuntari protagonista al seu pesar o falcar-se encara més en el seu rebuig. Sí, rebuig, que l’admiració o l’elogi no semblen de moda. Arribat el comiat, íntimament confirmes que encara ens queda molt de camí per recórrer si aspirem a ser millors persones, en cas que aquest sigui l’objectiu. No escoltem, no volem alternatives al marro, a les vísceres, a baixar del burro tot allò que som incapaços d’entendre i assimilar. Com més grans, més callem. I no ens estranya, vist el panorama. Ai, quin personal...

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.