Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Twitter, paradigma de banalitat la terra de l’incendi perpetu

Contra l’extimitat, el neologisme de moda, la discreció, virtut poc valorada avui. El desig de preservar la intimitat en el món virtual de les xarxes socials resulta impossible. Tot és exhibició i aparador sense reflexió. 

Frederic Porta

Whatsapp

Sí, soc usuari de Twitter. M’he convertit en espectador plenament passiu, però l’invent m’ofereix temperatura ambiental contínua, la intuïció de veure per on van els trets en cada moment.

Amb certa recança, per allò de preservar la privacitat i el pudor en un món virtual on tot és façana, aparador i exhibició, vam entrar-hi com qui prova la temperatura de l’aigua. Em sembla que el nivell no havia arribat encara al melic, que ja el teníem arronsat. Res, corrents cap al capdamunt de la graderia, no fos cas que fins allà arribessin les banyes del bitxo i esquitxés la sang d’aquesta cosa gore. 

El primer dia que algun desconegut se t’apropa per aquest estrany, i fals, sentit de democràcia igualitària que guarda la virtualitat, pots caure en el parany d’intercanviar parers, detall sorprenent perquè difícilment ho faries al món real més enllà de fórmules de cortesia.

Sí, igual coneixeràs algú que et faci gràcia, en especial aquells mestres de l’enginy espontani que són capaços de resumir qualsevol situació, fins i tot les de complexitat extrema, en una piulada de 140 caràcters. N’hi ha que són autèntics artistes, gràcia divina que els periodistes encara valorem més per la dificultat que comporta resumir el que sigui i et càpiga en un titular.

Molt bé, hem quedat que són creatius en grau superlatiu i ja s’ho han cobrat. Qui no és ara columnista de diari, s’ha convertit en youtuber d’èxit, enhorabona. Ara bé, en aquest mullader, quan qualsevol eixelebrat vol buscar-te les pessigolles com el pinxo d’aquella barra de bar que mai no trepitjaries, miau, aquí s’acaba la gràcia.

Per desgràcia, abunda la gent que no és capaç de mostrar una mínima capacitat de comprensió lectora i, en canvi, arriba a sentències de judicis sumaríssims amb una facilitat esfereïdora malgrat entendre blanc allò que quedava clar expressat en negre. Tot seguit, aquests kamikazes et poden acusar de la mort d’en Kennedy i quedar-se tan amples, que el personal va a la seva i la ignorància, prou ho sabem, sempre ha estat atrevida.

La natura de Twitter necessita cremar mistos a velocitat de trending topic. És la terra de l’incendi perpetu en aparença, malgrat que no superi un trist foc d’encenalls. Mentre dura la flamarada, res, un instant, sembla que el món s’aturi i tothom n’estigui pendent. A la que el llumí s’esllangueix, els addictes ja van bojos buscant la pròxima dosi.

Sota aquest panorama, et tornes conservador i la pràctica confirma diverses hipòtesis pendents encara d’anàlisi empírica. Primera, que hem perdut temps de reflexió, capacitat i tolerància per capir les posicions alienes. Segona, que si abans llegíem, dèiem, en diagonal, ara ho fem per sobre, de pressa i corrents, sense anar més enllà de la satisfacció, immediata i superficial, pròpia de la virtualitat, aplaudint o rebutjant segons dictin les nostres vísceres. M’agrada, no m’agrada i a córrer. Banalitat extrema.

Al final, admiraré aquells que, per diverses raons sense descartar narcisisme o culte al jo, es passen el dia llençant floretes a Twitter. No és el nostre cas. Per prudència, l’hem reduït a la periòdica contemplació passiva, com si fos una mena de diari virtual on podem trobar quelcom interessant que se’ns ha escapat, i ni se’ns acut apropar-nos al fragor del combat, convençuts de prendre mal.

El plaer hedonista de sentir-se en igualtat de condicions amb algú que, segurament, vola intel·lectualment molt per sobre teu no va amb nosaltres. Ja ens hem convençut que Internet el carrega el diable i has d’anar amb peus de plom si vols que t’ajudi en lloc d’ensorrar-te. No es tracta de ser anacrònics o analògics, és que les suposades regles del joc no ens fan gens el pes.

I això de viure a la plaça pública, doncs què voleu que us digui. No ho desitjaria ni al pitjor enemic. Me’n torno al cau, que ja saben on para els quatre de confiança. Ai, la discreció, virtut poc valorada avui dia. L’aparador, a les botigues i prou. Contra l’extimitat, el neologisme avui en voga, la voluntat i el desig de preservar la intimitat de tota la vida.

 

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent 

Temas

Comentarios

Lea También