Un any després: De la independència simbòlica a la realitat de la presó

El primer pas. Sense la llibertat dels líders presos, que paguen una presó provisional injusta, Catalunya no podrà tornar a la política, al diàleg, a l’acord necessari per sortir del laberint on som

30 octubre 2018 13:18 | Actualizado a 06 febrero 2019 17:52
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Recordo que ara fa un any vaig escriure que el pas del temps hauria de dir-nos si estàvem davant l’inici d’una època de més llibertat o davant el principi d’una època fosca.

D’una època de la qual Catalunya sortiria més dividida, més aïllada, més pobra. I menys lliure i democràtica. Llavors tots intuíem que entràvem en un temps imprevisible i desconegut. Eren els dies de la incertesa. La història no s’ha pronunciat encara. Però un any després, podem mirar enrere i apuntar algunes reflexions.

La declaració unilateral d’independència (DUI) del 27-O va ser simbòlica. Però els seus efectes van ser molt reals. El 2 de novembre es complirà un any de l’ingrés a la presó del llavors vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, i del primer empresonament dels consellers Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Joaquim Forn.

Després, el 23 de març, vindria l’ordre de presó contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. D’aquell símbol sense efectes jurídics sorgeix una presó provisional injustificable des del punt de vista legal i un càrrec de rebel·lió que no se sustenta en fets.

El 16 d’octubre es va complir el primer any de presó de Jordi Cuixart, president d’Òmnium, i de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). 

Va ser el primer xoc contra la realitat de l’independentisme. Però va ser molt més. L’empresonament de líders independentistes va significar per a una majoria social a Catalunya un impacte emocional i polític demolidor. Aquells dies ja figuren en el calendari com unes de les dates més negres en la relació entre Catalunya i l’Estat.

La presó desperta un sentiment d’indignació molt ampli i transversal, que transcendeix en molt els independentistes convençuts. La presó a un Govern elegit democràticament és percebuda com un intent d’humiliar el sentiment d’identitat nacional que comparteixen milions de catalans. És el desenllaç a la decisió d’abordar un problema polític amb els únics arguments de la llei i la força. És, com denuncien molts juristes, el resultat de retorçar els procediments legals per construir una acusació per un delicte de ‘rebel·lió’ que mai no va existir.

A partir de llavors, una majoria social a Catalunya s’enfronta al repte de configurar un ampli front comú en defensa de la dignitat. Per a això, cal que l’independentisme reconegui els seus errors i recuperi les aliances que va rebutjar durant els anys de la gran ficció. Que sumi, en lloc de restar i excloure. I que, des de Catalunya, torni a fer-se política pensant en Espanya.

Per contribuir a consolidar un canvi de les majories polítiques en lloc d’alimentar el discurs del nacionalisme espanyol. La responsabilitat més gran del desastre és dels qui més possibilitats tenien per evitar-ho.

La història hauria de ser molt severa amb la dreta espanyola, que amb la seva actitud va desbaratar sistemàticament totes les oportunitats de diàleg, totes les iniciatives per culminar l’encaix de Catalunya a Espanya que es va tancar en fals a la Transició. I també tenen responsabilitat els qui durant anys van posar les emocions per sobre de la realitat i van crear una immensa ficció: que la independència era possible sense patiment. Que amb menys de la meitat dels ciutadans es podia doblegar l’Estat. Que Europa ens donaria suport. Que les grans empreses no abandonarien Catalunya, que la societat catalana mai no es fracturaria... 

L’independentisme va treure el cap a l’abisme fa un any i la història fixarà la responsabilitat dels qui van iniciar un procés polític d’aquestes dimensions sense avaluar ni explicar els riscos. Però ara ens cal teixir consensos més amplis, com els que van permetre la recuperació de les llibertats fa quaranta anys. 

Consensos que han de tenir un punt de partida: l’alliberament dels líders polítics i cívics que paguen una presó provisional injusta i s’enfronten a un càrrec de rebel·lió que mai no va existir. Sense la seva llibertat, Catalunya no podrà tornar a la política, al diàleg, a l’acord necessari per sortir del laberint on som.

Comentarios
Multimedia Diari